Els fills, miralls dels pares

Qui no ha vist mai que un nen de pocs anys imiti els gestos, les paraules o el to dels seus pares? "Al principi fa molta gràcia, perquè semblen un minijo . Fins que un dia em vaig adonar que la meva filla, de 3 anys, em contestava malament i en diverses ocasions m'havia escridassat. Llavors vaig veure clar que això ho estava aprenent de mi, dels moments que se m'acaba la paciència i ho pago amb ella... I, penedida, ara faig un exercici d'autocontrol o miro de demanar ajuda als meus pares i deixar-la amb ells per no arribar a aquest límit, perquè veig que quan estic emprenyada o molt cansada no sóc un bon exemple per a ella".

Amb aquesta sinceritat transparent s'expressa la Maribel, mare soltera, sobre la idea que els fills són un mirall dels pares. Per ella és "totalment cert" i sap que cal fer una criança conscient per procurar un reflex i una projecció ben definides i sense esquerdes.

La coach i terapeuta de l'escola de pares del centre Lenoarmi de Barcelona, Clàudia Bruna, considera que "els fills són únics". "Cada nen -afegeix- és especial i neix amb una essència determinada. Aquesta essència és on té tot el potencial i tota la felicitat. No hem d'intentar posar-hi res, sinó mantenir aquesta essència viva cada dia".

Fent un paral·lelisme amb la frase de Gandhi "Sigues el canvi que vols veure en el món", Bruna proposa als pares: "Sigues el que vols veure en els teus fills. Sigues exemple. Si quan acabes de menjar reculls la taula o neteges els plats, ells probablement aniran adquirint aquests hàbits, igual que si parles amb amabilitat i senten el «Bon dia» i les «Gràcies»". Clàudia Bruna té clar que l'actitud dels pares acaba influint seriosament en com actuaran després els fills.

Fora contradiccions

En una línia similar, el psicòleg clínic infantil Sergi Banús (www.psicodiagnosis.es) detalla que els nens, especialment els més petits, "no entenen els grans discursos verbals, sinó que capten el missatge gestual". "Els pares no poden caure en contradiccions com dir al fill que no cridi o que es porti bé i fer-ho cridant, o dir-li que no pegui mentre se l'està amenaçant amb un gest violent", diu. A la seva consulta, Banús veu cada dia infants poc escoltats, amb falta d'afecte i tipus de criança que van d'un extrem a l'altre. "Tant m'arriben nens amb pares molt autoritaris i normatius com en vénen alguns amb pares molt tolerants i permissius. Cap extrem funciona. Els molt repressius acaben provocant l'efecte contrari al desitjat; el fill, especialment si ja és preadolescent o adolescent, es rebota i sol produir-se un trencament. I els que han sigut criats en un entorn massa lax viuen sense límits ni referents i fan el que volen". Per això creu que la millor criança és la d'un "perfil democràtic, ja que són pares capaços d'establir límits acceptables, però que ho combinen amb gran capacitat d'intel·ligència emocional". "Saben escoltar els sentiments i actuar amb afecte", subratlla.

Per als pares excessivament controladors i que limiten l'autonomia del fill, la coach Clàudia Bruna suggereix que "cal intentar ser conscients de les nostres actituds com a adults i de l'impacte en els fills, que, a més, pot ser diferent en cadascun d'ells". Basant-se en el conegut efecte Pigmalió (Rosenthal i Jacobson, 1968), la coach explica que "en el món del coaching hi ha la creença que tothom és complet, creatiu i està ple de recursos: la confiança i les expectatives que posis en els fills marcaran la teva actitud i, per tant, el seu destí".

Frustracions dels pares

¿I què passa quan els progenitors projecten en els seus fills molts aspectes no resolts de les seves vides, com els desitjos frustrats? Per exemple, el pare que vol que el seu fill sigui un gran futbolista o que estudiï una carrera determinada o que sigui un concertista genial. La psicòloga mexicana Martha Alicia Chávez, autora del llibre Tu hijo, tu espejo (Grijalbo), ho té clar: "Els pares projectem en els nostres fills les nostres pròpies expectatives de la vida, les nostres frustracions, les nostres etapes de la infància o adolescència, on deixem conflictes sense resoldre, els nostres «Jo hauria fet» i les nostres pròpies necessitats insatisfetes, esperant inconscientment que ells es converteixin en una extensió de nosaltres mateixos i ens permetin tancar aquests assumptes inacabats".

Segons Chávez, conèixer "aquesta part oculta de la nostra relació -comprendre per què aquest fill, específicament aquest, ens treu de polleguera, per què ens és tan difícil estimar-lo, per què ens encabotem a canviar-lo- ens obre la porta a la possibilitat d'un canvi profund en la relació".

L'autora apunta que darrere de la majoria dels problemes entre pares i fills hi ha l'ombra d'aquestes projeccions inconscients. "Mentre no les vegem, difícilment podrem trobar-hi solucions reals, profundes i permanents -adverteix-, ja que fins i tot quan portem a terme canvis de comportament, de relació o de comunicació, l'ombra d'aquesta part oculta seguirà contaminant i eclipsant els intents de solució". La psicòloga mexicana reconeix que "el fet d'adonar-nos-en contribueix a transformar els sentiments de refús, rancúnia i la culpa consegüent, que poden resultar devastadors, i així es facilita el pas a l'únic sentiment que sana, uneix i transforma: l'amor".

El psicòleg Sergi Banús té clar que "és important que els pares siguin capaços de verbalitzar i reconèixer els sentiments i ho ensenyin als fills, sempre des del respecte i la comprensió". "Però s'ha de fer des de petits. És probable que si es vol començar en plena adolescència costi molt establir una comunicació amb el fill", reconeix.

Pensaments imposats

Clàudia Bruna, davant dels pares que volen imposar els gustos o traçar el futur laboral o vital del fill, explica que "si volen que acabi sent alguna cosa que no és s'allunyarà de la seva essència i felicitat personal i, per tant, acabarà perdent seguretat i autoestima, ja que estarà immers en creences i pensaments imposats que, possiblement, l'estaran minvant com a persona".

La conclusió per a Chávez és que si els pares volen aportar alguna cosa "transcendent a la societat i, encara més, al món en què vivim, cal que aportin fills estimats i respectats, perquè així estaran oferint a la societat persones honestes, productives, bones i felices". La Maribel ja està en aquest camí.