A un conegut meu el metge li ha posat una dieta molt estricta. No és només una recomanació general. No és tan sols una “dieta mediterrània” o “sana i equilibrada”. No li han dit que vigili amb els greixos, com si tingués colesterol, ni que redueixi la sal o s’abstingui de sucre, com si fos hipertens o diabètic.
És molt més que això. Li han dit exactament a quines hores del dia ha de fer els àpats (a les 9, 13, 17 i 21 hores) i cada àpat inclou un únic tipus d’aliment (no pot menjar, diguem, amanida, macarrons i fruita de postres, perquè els cereals només es poden menjar a les nou, la verdura a la una i la fruita a les cinc). No ha de beure ni un got de llet ni mig got, sinó un nombre exacte de mil·lilitres; no pot triar, si vol, un dia una pera o un dia un plàtan, sinó exactament mitja pera, mig plàtan, mitja poma i mitja taronja cada dia, sempre a la mateixa hora. Res d’albercoc, nectarina o cirera, que són fruites malignes i perilloses. Ha de comprar una balança de precisió per menjar exactament 50 grams de pollastre (però només els dilluns i els dijous, altres dies la dieta ordena vedella o xai). Menys de 50 grams de pollastre produirien anèmia, però més quantitat causaria una perillosa sobrecàrrega del ronyó.
Quina terrible malaltia afligeix el meu conegut? ¿Penseu que està a cures intensives, amb insuficiència hepàtica i renal? No; de fet, si aquesta fos la seva situació, probablement la dieta no seria tan estricta. No, es tracta simplement d’un nen sa i normal de vuit mesos d’edat. Cal reconèixer que hem convertit l’alimentació infantil en una cosa complexa i esfereïdora, sotmesa a normes i contranormes sense cap base científica però investides d’un poder absolut i d’una precisió matemàtica obsessiva. Mares angoixades perquè la nena se’n deixa la meitat o perquè “li costa la fruita” (“li costa”, com si el nen estigués desitjant menjar fruita però li manquessin les forces), fent l’avió amb la cullera i distraient amb dibuixos, contes i dances regionals per tal que el nen es mengi la quantitat estipulada.
Mares que em diuen “El nen... és veure la cullera i es posa a plorar”, i em pregunto quines experiències pot haver tingut amb la cullera un nen que xucla les claus i el comandament de la tele, que ha intentat menjar paper de diari i galetes del gos, perquè l’única cosa al món que no es vol posar a la boca sigui la cullera dels dallonsis. Deixem que els nens mengin tranquils (si volen), amb la seva pròpia mà, des dels sis mesos, el menjar normal de la seva família; això sí, lleugerament adaptat. Alimentació complementària a demanda. En anglès baby-led weaning. Busqueu-ho a internet.