Doncs sí que es nota
No sóc l’única progenitora de tres menors d’edat a càrrec (MEC) del meu entorn. Deu tenir alguna mena d’explicació antropològica, com ara que els bojos tendeixen a ajuntar-se, però no són una, ni dues, ni tres, sinó més les famílies nombroses amb qui tracto habitualment. Algunes encara són al meravellós món lisèrgic de les llars d’infants i el parvulari, i m’han demanat que us faci saber que sí que es nota i que faci el favor de no oblidar-ho.
Què es nota
Ho vaig decidir sola. Bé, amb el pare de les criatures, evidentment. Vist des de fora es pot dir que el tercer MEC va ser fruit d’una decisió conscient, adulta i madura. I ho va ser, ho va ser, però també va ser un autoengany. Ens vam dir que, total, la diferència entre dos i tres tampoc seria tanta. I que si ho era ja podríem amb tot (ha, ha, ha!). I quan ho preguntàvem a progenitors de famílies nombroses ens deien el que volíem sentir, que la diferència entre tenir dos fills i tenir-ne tres es nota una mica, però mai tant com quan passes de no tenir MEC a tenir-ne. I tot i intuir que aquell “mica” era en realitat un “moltíssim que t’hi cagues” ens hi vam tirar de cap amb l’esperança que no fos així. Però ho va ser.
Perquè es nota. L’esgotament d’aquells primers anys va ser tan intens que, quan miro enrere, els records estan envoltats d’un núvol més espès que el puré de patates de sobre fet amb la meitat de líquid del que indica la capsa. Sé que feia moltes coses i que cap MEC va quedar sense vestir, alimentar, jugar, socialitzar i tot el que feia falta. Però no em pregunteu com ho vaig aconseguir perquè no en tinc ni punyetera idea. Tot i que de sobte em vénen al cap algun dels trucs que utilitzava per afrontar aquelles llargues i dures jornades com a mare de tres MEC petits, com l’ús indiscriminat de menjar congelat i precuinat. O la relativització del concepte roba neta. O aquelles vegades que m’adormia al llit dels MEC, i no només per fer-los companyia, sinó perquè jo també queia morta de cansament.
Encara es nota
Ara que són més grans i que me’n vaig a dormir d’hora, però perquè he descobert les bondats de dormir nou hores, i no perquè caigui escorxada, segueixo pensant que es nota. Les diferències d’edat fan que sigui molt difícil fer coses plegats. I les diverses franges d’audiència provoquen que sempre hi hagi qui hagi d’aguantar el mal ambient de l’altre, sense tenir-hi res a veure. I l’encaix es converteix en un tetris diabòlic i, per exemple, aquells germans que estaven encantats de dormir plegats, ara demanen la independència: un vol la república adolescent, i l’altre, la república de la calma infantil. I no tindran ni una cosa ni l’altra.
Però, així i tot, estic contenta d’haver-me decidit a tenir tres MEC. No ho canviaria per res. I no pel motiu que ofereixo sovint, quan explico que he tingut tres MEC perquè com que sóc autonta (autònoma, perdó, autònoma) m’he d’assegurar que algú em convidarà a sopar quan sigui vella, i amb tres fills tinc més possibilitats que amb un, sinó perquè segueixo pensant que la vida amb més d’un germà és mil vegades més interessant, i l’esforç val la pena. I perquè, com diu una progenitora de dues parelles de bessons: “Deixeu-vos de punyetes, l’autèntica diferència no està entre tenir-ne dos i passar a tenir-ne tres, sinó entre tenir-ne dos i passar a tenir-ne quatre”.