Entro al súper nou i trigo més que de costum a comprar perquè no em sé els llocs on són els mil cinc-cents cartrons de llet que m’enduc, m’encanto decidint entre tres marques noves de sabó de dutxa i procuro descobrir si les pomes són de Girona o de Kuala Lumpur. Miro el rellotge i m’esgarrifo perquè encara em queda omplir un altre carro i ja he despès mig matí de dissabte. Llavors, començo a calcular.
Números
Quants anys em queden d’omplir carros de la compra fins dalt? ¿De ser tractada com a clienta VIP i que quan arribi a caixa soni una campana i plogui confeti de tan llarga que és la suma? El petit té 8 anys i la gran, 14. Com a mínim, em queden 10 anys, que seran uns quants més. La xifra no m’anima i m’arrossego pels passadissos pàl·lida i espectral. He de fer algun càlcul més optimista o tancaran el súper i jo encara seré allà, palplantada davant la nevera dels embotits.
Ja ho tinc. Només em queda un any per esborrar les taules de multiplicar de la meva existència! I quatre per superar l’etapa de la primària... espero. Una bufada. Sí, vaig avançant, em dic, i amb el pensament positiu al cap enllesteixo la secció de productes de neteja a una velocitat i una eficiència insospitades. Segueixo. I per tenir néts? Perquè jo VULL tenir néts. Quan toqui, quan toqui, però tinc fe en el karma i en la justícia poètica i vull gaudir veient les cuites dels ja majors d’edat i bastant menys a càrrec -meu- amb els seus propis MECs. I perquè sospito que seré més bona àvia que progenitora. O perquè, si no ho sóc, amb l’excusa podré inventar-me una columna que es digui La pitjor àvia del món. A veure, si la gran té 14 anys i jo la vaig tenir amb 29, en queden 15. Ah! Tampoc és massa. I mentre m’ho dic veig una oferta imbatible de rotllos de paper de WC i n’agafo tants que la gent em mira amb suspicàcia.
Freno
Però llavors tinc un atac de lucidesa i m’adono que abans d’arribar a aquesta data, que molt probablement no serà tan propera com m’imagino, caldrà fer altres números. Sumes, moltes sumes! Pagar tres estudis superiors, mitjans o tres quarts. Subvencionar alguna estada a l’estranger... si es pot. I segur que algun bràquet rabiós m’atacarà en la foscor. De sobte m’adono que falta molt poc perquè la gran hagi de triar batxillerat i després, o simultàniament, un camí professional! Caguntot. Fins que la meva desesperació s’atura. El pànic m’ha fet oblidar que la gran ja ho té tan clar que fins i tot s’ha mirat les notes de tall. Aaaai, encara sort.
Llavors, si tot va bé, el mitjà caldrà que triï d’aquí quatre anys, tot i que ho haurà de tenir clar mesos abans. De sobte, quatre anys en lloc d’una bufada em semblen deliciosament llargs. Respiro i amb l’impuls entaforo llegums, cereals i xiclets al carro i acabo el recorregut, finalment, a la caixa. La caixera veu tot el que he estat capaç de comprar i em regala un somriure exultant i una bossa rígida de propaganda del supermercat.
Corro cap a casa perquè m’han assegurat que em portaran la gigacompra ara mateix i recordo el càlcul que vaig fer en complir-ne quaranta, ara fa quatre anys. Vaig projectar quines edats tindrien els MEC deu anys després: la gran 20, el mitjà 18 i el petit 14. Davant dels 10, 8 i 4 que tenien llavors les xifres futures eren fantabuloses. Veig el repartidor a la porta i em dic que, total, ja sóc a mig camí i a sobre amb la nevera plena.