Antibiòtics, només quan cal

El nen té febre, tos i mocs. La mare o el pare va a la farmaciola familiar i agafa un antibiòtic, en llegeix les instruccions i li dóna la dosi indicada al prospecte per a la seva edat. Greu error: els antibiòtics són medicaments que només s’han de prendre quan els prescriu un metge. Donar-los perquè la simptomatologia del nen -també val per a l’adult- s’assembla a la d’aquella última vegada que n’hi van receptar pot ser nociu, tant per a la pròpia salut com per a la de la comunitat. Per què? “Quasi un 90% dels quadres infecciosos que apareixen en l’etapa infantil són virals, per la qual cosa no està indicat l’ús d’antibiòtics”, explica José Luis Bonal, pediatra i president de la Societat Espanyola de Pediatria Extrahospitalària i Atenció Primària (Sepeap). “Cal desterrar la idea que quan el nen té febre ha de prendre un antibiòtic, perquè només s’ha d’administrar si el pediatre ho considera oportú en funció del tipus d’infecció que presenti el pacient”.

Els metges ja fa anys que adverteixen sobre això i es considera que el mal ús s’ha reduït, gràcies sobretot al fet que les farmàcies, en els últims temps, ja no els venen sense recepta mèdica. “En l’actualitat, la majoria de vegades que un nen pren antibiòtics sense que el metge els hagi prescrit és per flascons de medicació existents al domicili que han sobrat d’altres vegades, i que els pares administren en la creença que es tracta d’un procés similar a altres d’anteriors”, explica Josep de la Flor, pediatra d’atenció primària al CAP Vila Vella de Sant Vicenç dels Horts 1 i vocal regional de la Sepeap. “Ningú hauria de rebre medicació antibiòtica sense un diagnòstic i una prescripció facultativa, perquè els antibiòtics només serveixen per tractar determinades malalties infeccioses produïdes per bacteris, que són una minoria dins la col·lecció d’infeccions que pateix un nen als seus primers anys de vida. La major part d’infeccions són produïdes per virus, es curen sense cap tractament i no tenen cap resposta als antibiòtics”, insisteix De la Flor.

Seguir les indicacions

En cas de considerar-se oportú el seu consum, el pediatre apunta que és importantíssim fer-ho “seguint escrupolosament les recomanacions de dosificació, horaris i durada del tractament, i no interrompre’l abans del període que s’hagi prescrit, encara que el quadre clínic millori”.

També és erroni pensar: “L’hi dono per si de cas, ja que tampoc li farà cap mal”. Segons explica el doctor De La Flor, el mal ús d’aquests medicaments comporta una sèrie de riscos que bona part dels pares no coneixen: si mediquen ells el nen, no rebrà l’atenció mèdica que necessita per algun procés infecciós potencialment seriós, es donarà una sensació de falsa seguretat que el nen ja està fent un tractament útil, pot patir efectes adversos innecessaris derivats del tractament i també es contribuirà a augmentar innecessàriament la despesa farmacèutica.

Però el més important és que, segons alerten les autoritats sanitàries, el mal ús dels antibiòtics està afavorint la inducció de resistències bacterianes, fenomen dramàtic pel qual els bacteris es fan resistents als antibiòtics, que deixen de ser útils en moltes infeccions. “Hi ha algunes infeccions greus contra les quals no hi ha cap antibiòtic eficaç, i això és per culpa d’aquestes resistències”, afegeix aquest pediatre, que també posa xifres: “L’any 2013 van morir a Europa 25.000 persones per culpa d’infeccions produïdes per bacteris resistents a tots els antibiòtics disponibles”.

El perill d’abusar-ne

Miguel Vicente, investigador del Centre Nacional de Biotecnologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques, ho explica de manera gràfica: “Els antibiòtics són compostos naturals produïts per alguns microbis per lluitar contra els bacteris que els envolten en el seu ambient, però a la naturalesa mai van servir per eliminar selectivament els agents patògens infecciosos fins que els vam començar a utilitzar com a medicaments. Tots els microbis que habiten en el mateix ambient competeixen pels escassos nutrients que hi ha. Per tant, si un d’aquests microbis aconsegueix produir un compost, un antibiòtic, que elimini els seus competidors i no a ell, guanyarà avantatge per obtenir el seu aliment. Però, amb el pas del temps, els microbis que no produeixen antibiòtics han anat desenvolupant una estratègia defensiva: fer-se resistents a aquests compostos. Així neutralitzen l’avantatge que els productors han anat adquirint i eviten morir”. Segons Vicente, aquesta estratègia s’ha jugat des de gairebé els orígens dels bacteris fins al present, i és el mateix joc que ha minvat l’eficàcia dels antibiòtics per lluuitar contra les infeccions.

L’extensió del seu ús per combatre les infeccions i la seva utilització indiscriminada han tingut com a resultat que molts microbis patògens, abans sensibles als antibiòtics, hagin adquirit resistències. “El resultat és que ara moltes infeccions les produeixen bacteris resistents enfront d’un o més antibiòtics, cosa que significa que no es poden curar amb els medicaments disponibles, i el problema s’ha complicat fins al punt que hi ha bacteris resistents a gairebé qualsevol antibiòtic i que no hi ha un antibiòtic que pugui eliminar tots els diferents patògens”, conclou l’investigador.

El problema esdevé de salut pública, perquè la infecció és encara més greu quan ataca persones febles, ja sigui per edat avançada, per malaltia prèvia o per haver necessitat procediments quirúrgics importants. En els tres casos són persones en les quals les defenses naturals han disminuït.

“També és especialment greu el problema de la proliferació de patògens resistents als hospitals, on coincideix un ús important d’antibiòtics amb l’estada prolongada de pacients afeblits o ancians. Per això no són rares les infeccions, de vegades mortals, que ataquen els pacients que han estat hospitalitzats inicialment per raons que no tenen res a veure amb una malaltia infecciosa”, conclou l’investigador del CSIC, també coordinador científic de DIVINOCELL, un dels projectes que finança la Comissió Europea per trobar nous antibiòtics.