Al·lèrgies i intoleràncies alimentàries

Mama, em pica! és el títol del llibre editat per Angle Editorial que ha escrit Núria Canturri, una mare experimentada en el complex món de les al·lèrgies. Un llarg aprenentatge fet a base “d’assajos i errors” molt “estressants i angoixants” d’un pare i una mare -novells- des que descobreixen que el seu fill és al·lèrgic a la proteïna de la llet. Aquest manual de supervivència per a pares novells en al·lèrgies i intoleràncies als aliments beu del blog que van començar a escriure el 2010. “Amb l’objectiu de parlar de les coses que ens han passat, de les que ens passen i de les que esperem que no ens passin”, expliquen.

Avui el Pau és un adolescent de setze anys que fa vida “normal”, amb totes les prevencions. La Núria assegura que els nens al·lèrgics “de seguida en prenen consciència” perquè constantment “s’enfronten amb la realitat”, i això els fa més responsables. De fet, és més fàcil que s’equivoquin els altres que ells.

Què és l’al·lèrgia?

El llibre respon a totes les preguntes amb un to amè i didàctic adreçat a un públic que s’endinsa en un “món desconegut”. L’al·lèrgia és una reacció del nostre sistema immunitari -l’encarregat de lluitar contra els atacants externs al nostre cos, com poden ser els virus o els bacteris i que ens ajuda a combatre les malalties que provoquen- davant un element, l’al·lergen, que creu perjudicial. Podríem dir que és una “confusió” del sistema i l’al·lèrgia n’és l’expressió.

La primera vegada que el cos entra en contacte amb l’al·lergen el sistema immunitari crea “una mena de soldats” que són els anticossos: si hi ha una pròxima ocasió, els anticossos es defensen alliberant histamina, la substància responsable de totes les reaccions al·lèrgiques.

Els al·lèrgens més habituals poden ser els aeris, com el pol·len, les espores de fongs, la pols (els àcars), les escates o els pèls d’animals; els verins d’insectes, com de les abelles, vespes o mosquits; els dels additius, presents en colorants o antioxidants; el làtex, present en guants, globus, xumets o tetines, i també els medicaments. Evidentment, cal sumar-hi les al·lèrgies alimentàries i qualsevol aliment pot causar-ne. A més, no cal ingerir-los, sovint només de tocar-los o inhalar-los n’hi ha prou.

Al·lèrgia o intolerància

Tirem de l’exemple que exposa la Núria en aquest capítol a part. La diferència entre l’al·lèrgia a la proteïna de la llet de vaca i la intolerància a la lactosa (el sucre de la llet de tots els mamífers) és que, en el primer cas, té a veure amb la reacció errònia del sistema immunològic, mentre que la intolerància es deu a un dèficit de lactasa a l’intestí, l’enzim que hauria de metabolitzar aquest sucre.

Els símptomes també hi tenen a veure: els de les intoleràncies sempre són gastrointestinals, com vòmits, dolor i inflamació de la panxa, flatulència, diarrea. Però no provoquen un atac anafilàctic (una reacció molt severa que pot causar la mort) com sí que pot passar amb les al·lèrgies, a més també d’acumular símptomes gastrointestinals, picors, mocs, tos, urticària, trastorns respiratoris o inflor de les mucoses.

La Núria adverteix que, arribats aquí, cada família “ha d’aprendre a reconèixer de seguida els símptomes de la reacció, partint de la premissa que la reacció al·lèrgica és immediata, però que en cadascú és diferent”.

Multial·lèrgic

És molt probable que una persona al·lèrgica a un aliment sigui al·lèrgica a d’altres i, normalment, “es descobreix després d’un ensurt”. A més de ser-ho a la proteïna de la vaca (llet, formatge, iogurt, carn de vedella i tot el que porti proteïna de la llet com embotits, pastisseria, galetes, gelats, xocolata i un llarg etcètera) pot ser que ho sigui també a l’ou cru, al marisc i al peix de roca, a la pell de préssec, als cacauets i als llegums (cigrons, llenties, mongetes i pèsols). En menor mesura, als gats, gossos, fongs de la humitat i àcars. “I a les ponsèties de Nadal, que ens va costar descobrir-ho”, afegeix.

“Un pare o una mare d’un al·lèrgic ha d’estar sempre alerta perquè poden aparèixer noves al·lèrgies o que les conegudes mutin”, adverteix la Núria. Es desenvolupa un “instint detectiu” que rastreja qualsevol “contacte no previst” i els components de medicaments, vacunes, productes de neteja, cosmètics o, fins i tot, material escolar (el guix porta caseïna, una proteïna de la llet).

Es pot curar?

No es pot curar, però es pot superar. Entre els cinc i set anys, molts nens ho aconsegueixen, però també hi ha casos en què persisteix. Segons dades de la Societat Espanyola d’Al·lergologia i Immunologia Clínica, l’al·lèrgia a la proteïna de la llet se supera en un 85% als quatre anys, i la de l’ou en un 50% a partir dels set. Els que ho són al marisc, llegums, peix, fruita o fruita seca potser tarden una mica més, però arribats a l’adolescència és estrany que no se superi.

S’ha de tenir present, també, que en molts casos les al·lèrgies s’hereten. Sovint, l’aparició de les al·lèrgies posa al descobert al·lèrgics que no eren conscients de ser-ho i que, potser, havien patit símptomes que atribuïen a altres malalties.

Combatre estereotips

Al pròleg, l’al·lergòleg i pediatre Carlos Pedemonte, que ha seguit la llarga trajectòria de la família, la descriu com una “dura adaptació que els ha obligat a passar del desconeixement de les al·lèrgies a una estabilitat de coneixements que permet conviure-hi amb aparent normalitat”. La Núria ho subscriu: “Fer vida normal i anar preparat”. Però per si llegir-se constantment les composicions d’aliments, medicaments i sabons no fos prou feixuc, els al·lèrgics han de conviure sovint amb l’etiqueta de “l’estigmatització”, que els presenta com “uns babaus, uns dèbils, vulnerables o covards”. Les famílies no en queden excloses. “Ens tenen per uns exagerats o sobreprotectors, com si fos impossible de creure que per una gota de llet hagis de córrer a urgències”.

A tots els inconvenients i “el canvi radical de vida que comporta la presència d’un al·lèrgic a la família” cal afegir-n’hi un que no és menor: la despesa econòmica, una “ruïna”, si bé els últims anys ha crescut notablement l’oferta de productes especialitzats.

Viure sense por

La Núria parla dels estats anímics pels quals passen els pares: sorpresa, desànim, pànic, inquietud, tristesa i ràbia. “És impossible tenir-ho tot controlat” perquè “ni es controla, ni es cura”. La seva recomanació passa per “assumir-ho, sobreposar-se i mirar de viure tranquils”.