La consigna és clara: Cridar no educa

"Joan, ja està llest el sopar". Però el Joan no ve. Segueix mirant la tele. Tres vegades. I a la quarta, la mare crida: "Joan, vols venir a sopar d'una vegada!". Quin pare o quina mare no s'ha sentit protagonista d'aquesta escena? Molts, gairebé tots…. I, tanmateix, els experts segueixen recomanant desterrar els crits de la criança dels fills. Però quina tasca més difícil! Es pot tenir autoritat amb els fills sense alçar la veu? Sí, però com? Substituint una filosofia educativa basada en la culpa i l'amenaça per l'anomenada educació en positiu, una tasca que sembla difícil a primer cop d'ull -sobretot a causa de l'excés de cansament i tensions que la doble jornada comporta-, però que inclou tota una sèrie de pautes i raonaments més que plausibles i possibles d'acomplir, després d'aturar-se, respirar i reflexionar. I és que molt sovint confonem autoritat amb crits. Però ¿són perjudicials aquests crits? Molts pares pensen que, en segons quines situacions, no hi ha més alternativa i tampoc passa res per fer un crit de tant en tant. Primer error: "El crit acostuma a néixer de la inseguretat o de la impotència per resoldre d'una manera millor una situació amb els nostres fills. Sovint té a veure amb la falta d'uns referents i límits clars. Altres vegades, el crit no és només la resposta a una actuació de l'infant, sinó que també és, alhora, la conseqüència d'altres tensions o problemàtiques acumulades durant el dia i que no tenen res a veure amb el nen o la nena", assegura Isabel Ferrer Serrahima, pedagoga, logopeda i psicòloga, amb una àmplia trajectòria en l'atenció a infants de 0-6 anys i les seves famílies i escoles. A més, continua la pedagoga, l'infant no entén per mitjà de crits i només pot "obeir" en el moment. Però d'aquesta manera no es va teixint una relació confiada i respectuosa, explica, perquè no és una manera d'impulsar i de créixer en el diàleg que ens caldrà mantenir amb els nostres fills des de l'inici i al llarg de tota la vida. I és que, des del primer dia, la manera de parlar dels pares, mestres i educadors és molt important per a l'infant: "Les paraules que rep dels adults són com llavors que plantem en el seu cap i en el seu cor, i determinen, en bona mesura, la construcció i la manera de veure i viure el món i com es veu i es viu a ell mateix". Ferrer, autora del llibre L'artesania de la comunicació. Diàleg, escolta i llenguatge a l'etapa 0-6 (Editorial Graó), insisteix que la veu és una via directa de transmissió afectiva. "Les paraules són molt importants, però l'emoció que transita en la veu que les sustenta ho és tant o encara més. A través de la veu dels seus adults, l'infant capta aspectes tan importants com el respecte, la il·lusió, l'acceptació... o, al contrari, el neguit, la rutina, la falta de presència real en la situació... Si hi ha una dissociació entre el que diem amb les nostres paraules i el que la nostra veu expressa, l'infant es queda amb la informació emocional que capta en la veu".

Mantenir l'autoritat

Però, si no és recomanable alçar la veu, com es pot mantenir l'autoritat? Els experts adverteixen que és convenient no confondre l'autoritat, que és necessària en l'educació, amb l'autoritarisme, que no ho és. "Diem autoritat en el sentit de tenir una ascendència sobre l'altre, és a dir, una influència, un respecte", aclareix Mercè Collell, psicòloga clínica i psicoanalista. I afegeix que si l'infant no reconeix l'adult com a algú valuós en qui pot confiar, com el creurà? Com acceptarà el que l'altre li diu? I posa un exemple: "Si consultem un metge per una malaltia i no ens mereix confiança, no seguirem les seves indicacions, en buscarem un altre". Collell assegura que la relació amb els fills "desvetlla allò més profund de tots nosaltres, allò de més bo, però també allò que ens fereix més, és una de les relacions més profundes que podem experimentar". Els pares són els que han de portar les regnes de l'educació dels seus fills, assegura Collell. I, per aquest motiu, "quan un adult crida mostra que ha perdut els papers i que, en aquella situació, no li fan cas, no el tenen en compte". Si crida, segurament aconseguirà el propòsit, perquè els adults poden sobre els nens, però no aconseguirà que pugui reflexionar sobre el que ha passat, veure en què ha de millorar. "Cridar reiteradament, a més de ser enormement insatisfactori, esdevé ineficaç, perquè els nens ràpidament aprenen i deixen de fer cas. I, segons Collell, co-coordinadora del Grup de Treball de Psicoanàlisi amb nens del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, en generar-los por, l'adult passarà a ser algú temut que cal evitar o de qui cal protegir-se. "Si com a adults afrontem les situacions d'una manera més segura, abans de permetre que la nostra paciència arribi a un límit on no podem controlar les nostres paraules i la nostra veu, podrem observar que si en lloc de cridar, parlem a l'infant amb calma, potser ben fluixet, més a poc a poc o, fins i tot cantant, la criatura es desconcerta, escolta d'una altra manera i la resolució de la situació passa per camins diferents i millors", apunta Ferrer. I és que, com conclou la psicòloga especialitzada en educació infantil Carme Thió de Pol, autora del llibre M'agrada la família que m'ha tocat (Eumo Ed), "les criatures fan cas i accepten les pautes i normes de conducta dels pares per dues vies fonamentals: una és la de la confiança, l'afecte i el respecte; les ganes d'agradar i de no defraudar les persones que les estimen i confien en elles. L'altra és la de la por, vehiculada a través de crits, amenaces, insults o càstigs. L'una és una autoritat positiva, l'altra és repressiva, coercitiva, basada en el poder i la força. L'una educa, l'altra sotmet".