OLGA VALLEJO

¿La canalla menteix o imagina?

¿Ens hem de preocupar quan els nens imaginen massa? ¿Es convertiran en mentiders patològics?

La mentida porta implícita una connotació negativa i moltes vegades etiquetem com a mentides coses que no ho són. El que solen fer els nens abans dels 7 anys no és mentir sinó imaginar, inventar o jugar, i no hi ha cap tipus de mala fe en les seves invencions. Sovint a partir d’aquesta edat ja passen a tenir consciència del que és realitat i del que és fantasia.

L’Ana recorda perfectament la primera vegada que la Júlia va parlar d’una suposada amiga que no existia. “Anàvem en cotxe i ens va dir que era amb l’Aina, que feia molts anys que eren amigues i que s’ho estaven passant molt bé -explica-. Em va deixar tan descol·locada que amb prou feines vaig poder dir un «Ah, sí?». Em vaig amoïnar, no sabia si aquella amiga imaginària podia ser un problema”. Amb el temps ha sabut que tenir aquests amics és normal i no ha de ser un problema. La Júlia té 4 anys i no ha tornat a parlar de cap Aina desconeguda, tot i que de tant en tant deixa volar la imaginació.

La Lucía també té 4 anys. La Marta, la seva mare, diu que no recorda exactament quan va començar a dir mentides, però fa poc més d’un any, coincidint amb el naixement del seu germà Max. De tant en tant s’inventa alguna excusa: “Quan està cansada o vol cridar l’atenció diu que el Max l’ha pegat, i ara encara podria ser, però la primera vegada el nen era un nadó i amb prou feines es movia. Nosaltres li diem que no es poden dir mentides, que és millor dir la veritat i així podrem confiar en ella”.

L’Ariadna Pérez-Domingo, que és psicòloga infantojuvenil, investigadora de la UAB i treballa a la Fundació Sant Pere Claver, recomana que no s’acusi els nens de mentiders, perquè no se’ls pot jutjar com als adult: “És millor dir-los que han dit una mentida, que estan fent broma o que estan inventant. Si fantasiegen val la pena donar-li un punt de realitat”. Sense saber-ho, l’Ana va encertar-la el dia que la Júlia li va dir que havia vist un gos blau amb unes orelles molt grossos, ella va repetir l’“Ah, sí?” i va rematar-ho amb un “Jo no n’he vist mai cap”. Pérez-Domingo creu que s’ha de donar una mica de marge a les mentides. Els nens estan aprenent, no coneixen les normes socials i per tant no són conscients de la gravetat del que poden haver dit. Considera que aquestes mentides són una oportunitat perquè els nens aprenguin i madurin amb l’ajuda dels adults.

Pot ser un problema?

En principi abans dels 7 anys no cal preocupar-se gaire si les criatures diuen mentides. Es recomana que els pares es fixin si passa molt sovint, si el nen sempre està al seu món i això li impedeix viure la vida real, o si és excessivament fantasiós. Si això passa, aleshores sí que és millor no deixar passar el temps i consultar un professional.

A partir dels 4 o 5 anys, aproximadament, i en funció de la maduresa de cada nen, ja poden ser conscients de què és i què comporta dir una mentida. “Comencen a tenir la capacitat de diferenciar que el que és al seu cap no és necessàriament al cap dels altres i poden aprofitar-ho per posar a prova l’adult, per veure com reacciona”, explica Pérez-Domingo.

Nair Zárate Alva és doctora en psicologia a l’associació Loapsi (Logopedia, Aprendizajes y Psicología) i membre del grup de treball d’intel·ligència emocional del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, i afirma que tots mentim: “La mentida pot ser fins i tot terapèutica, però comença a ser un problema quan dificulta la nostra vida quotidiana”.

La mentida adolescent

El Marc té 18 anys i no menteix, però ara fa 4 anys, en plena adolescència, els seus pares -la Mariona i el Pau- no podien creure pràcticament res del que deia. “Va arribar un punt que dubtàvem de tot el que ens explicava. Ens adonàvem que mentia sistemàticament i no enteníem com havia arribat a aquella situació. No sabíem com treure’l del bucle, ens sentíem culpables i impotents -explica la Mariona-, i incapaços de reconduir la situació vam anar al psicòleg. Va ser una època difícil però tots n’hem sortit enfortits”.

L’adolescència és una època de canvis biològics i emocionals en què pares i fills han de canviar la manera de comunicar-se. Els uns i els altres han de reajustar-se i no resulta fàcil. La mentida és una possible via d’escapament, es pot mentir per evitar conflictes o per sentir-se estimats pel grup. Aquest període crític també pot afectar els germans, si no es gestiona bé pot ser un model negatiu per als més petits, per això els pares hauran de tenir unes bones estratègies per atendre a grans i petits.

La Nair Zárate assegura que les mentides no solen ser l’únic problema, però són el més cridaner: “Són un símptoma més que alguna cosa està passant, i poden estar acompanyades de conductes agressives i impulsives, una baixa autoestima, quadres d’ansietat o problemes de comunicació amb els pares”. El Pau admet la sorpresa quan la psicòloga del fill els va dir que voldria parlar amb ells cada dues o tres setmanes. “No és fàcil adonar-te que tu també tens part de responsabilitat en tot el que està passant. Em sabia greu veure que no ho havia fet prou bé. Va ser una cura d’humilitat i un bon aprenentatge”. Els pares i els educadors són els millors coterapeutes per ajudar els psicòlegs a saber com està el pacient i com evoluciona.

S’aprèn a no mentir?

La Nair Zárate explica que treballen amb els nois i noies que menteixen perquè aprenguin mecanismes i estratègies que els ajudin a suplir la mentida i que estiguin satisfets amb el que poden aconseguir: “Aprenen tècniques de relaxació i de resolució de conflictes, treballem l’autoestima i els pensaments i els ensenyem habilitats socials perquè es relacionin sense problemes i se sentin acceptats”.

Amb els pares també hi ha feina per aconseguir que la relació amb els fills millori. “Els ensenyem a relaxar-se, aprenen a solucionar conflictes, a ser assertius i no agressius amb els fills, i desenvolupen una sèrie d’habilitats parentals que faciliten que aparegui la nova actitud que esperen del fill”, diu la psicòloga. Si tothom hi posa de la seva banda és possible que en menys de 6 mesos el pacient rebi l’alta.