És cert que tenim molt, molt, molt i que valorem justament quant no tenim. Allò que ens falta pesa més en la balança de la nostra satisfacció que allò que tenim. I això que quant tenim és molt més que quant ens falta. Pensa-ho bé i analitza tot el que tens. Series capaç de fer una llista de tot el que posseeixes i que et permet ser on ets fent el que fas? És innombrable el tresor que disposem. En canvi, les nostres llàgrimes rodolen galta avall perquè els nostres ulls persegueixen allò que potser no és per nosaltres. Un dia com avui, decideixo girar la mirada cap al món al meu abast, cap a totes les possibilitats que tinc per conjugar el present que vull. Em desprenc del desig cap a tot allò que no és meu: objectius, possessions, amics o mèrits. Jo tinc tot el que he cultivat. Tinc el resultat de la inversió de la meva energia. I ara toca recollir els meus fruits en comptes d'envejar els fruits del veí i deixar fer malbé la meva collita. Em pregunto per què ens costa tant valorar el que tenim i centrem la nostra atenció en el que els altres tenen. No valorem els nostres punts forts, les nostres habilitats o les nostres experiències. Com nens petits, sempre ens sembla millor el que tenen els altres. Tanmateix, si analitzem millor la situació, no trigarem en comprovar que cada persona té els recursos exactes per gestar els seus somnis. Només es tracta de reconèixer-los i modelar la realitat que desitgem experimentar. Personalment, ja no n'emmirallo en el que els altres aconsegueixen. De la mateixa manera que un llimoner no se sent inferior per fer llimones en comptes de taronges, jo no menyspreo el meu recorregut per no tenir, per exemple, la popularitat que altres tenen. Tot allò que m'havia d'aportar el meu camí ja m'ho aporta, tan se val si és en una forma o altra. La qüestió és que la vida em mostra el resultat de les meves accions i jo el recullo per assaborir la conseqüència del meu treball. Si no estic contenta amb el que rebo és hora de revisar el meu ordre de prioritats, allò que valoro per ser feliç, o potser és el moment de reconduir el meu comportament perquè generi allò que vull percebre. La vida és implacable, sempre rebem en la mateixa proporció que donem. Si no valorem res del que rebem la nostra insatisfacció serà incessant. Per aquesta raó és hora d'ajustar el nostre punt de mira i començar a adonar-nos que és molt tot el que tenim. És un primer pas per valorar també tot el que fem, doncs tots dos factors estan en consonància. Estimem, doncs, la nostra aportació única irreproduïble i prenem consciència que val molt més del que ens pensem, just en la mateixa mesura que gaudim de molt més del que ens figurem.
2 min
