Una família nombrosa

Marina Sancho

Les persones meravelloses

Tinc la immensa sort de tenir unes quantes amigues a qui adoro. I sabeu què? Sé del cert que són perfectes. Les admiro i les estimo. He pogut observar-les objectivament al llarg dels anys: com han evolucionat, com encaren les diferents experiències, com es relacionen amb sí mateixes i els altres, com alimenten i fan créixer els seus projectes i he pogut comprovar que mai, mai han fet res malament, tot ho han dut a terme de la millor manera possible. Els meus ulls no donen crèdit, tinc l'immens goig d'estar envoltada de persones genials, insuperables, magnífiques. Us prometo que no exagero. Així que em vaig decidir a comunicar-los, una per una els meus pensaments. Vaig pensar en quant positiu és demostrar als demés el que sentim per ells. Volia que sabessin com les valoro. Que fossin conscients de tots els atributs positius que es mereixen. De manera que, mòbil en mà, vaig enviar-los un missatge amb només dues paraules: "Ets meravellosa". Quina va ser la meva sorpresa en constatar la seva reacció quan després en vam parlar. Una d'elles em deia que això era cosa meva, que la mirava en bons ulls, ella que era un pou d'equivocacions i s'havia passat la vida cagant-la. Una altra em va explicar que tan de bo pogués estimar-se de la mateixa , que si fos així potser s'hagués atrevit a fer el que volia en la seva vida i tirar endavant amb la professió dels seus somnis. La següent em confessava que les meves paraules li venien com anell al dit, ella que només era capaç de veure els seus defectes i recordar les seves febleses, que només que aconseguís creure's un u per cent de les meves paraules, potser ja no sentiria que no arriba a la sola de les sabates dels seus companys i companyes. I així totes les altres...

Aleshores jo em pregunto: com pot ser que la idea que tenim de nosaltres mateixos estigui tan allunyada de la realitat? Com és possible que la opinió que tenim sobre el que la nostra persona constitueix estigui a hores llum del que qualsevol persona del voltant es capaç d'apreciar en un instant? Us asseguro que no sóc jo qui mira les meves amigues amb bons ulls, jo sóc una persona molt crítica i meticulosa, i veig que són absolutament magnífiques: persones equilibrades, sociables, sensibles, generoses, intel·ligents, capaces, alegres, sanes, engrescadores, fortes, poderoses, .... què donaria jo per ser com elles! I resulta que la imatge més sincera que tenen sobre sí mateixes és un nyap! Més o menys com el que em passa a mi. El que jo no sabia és que als demés també els succeeix el mateix.

Així que penso que ens trobem davant un greu problema, ja que no ens relacionem de la mateixa manera amb nosaltres mateixos, amb els demés i amb els nostre entorn si ho fem des de la inseguretat, la angoixa, la desconfiança amb les nostres pròpies qualitats o des de la plena confiança amb el nostre potencial, la tranquil·litat que ens proporciona saber que som capaços de tot o la seguretat que podem aconseguir el que ens proposem. Estem vivint amb el 25% del nostre potencial. Si la idea que tenim de nosaltres mateixos s'adequés més al que realment som, podríem recollir el 75% restant dels fruits que la nostra experiència ens proporcionaria i així obtindríem el 100% del que les nostres possibilitats són capaces de donar-nos, enlloc d'acontentar-nos amb una misèria. És urgent i imprescindible que ens reconciliem amb nosaltres mateixos i siguem més conscients de les nostres aptituds, que estem orgullosos de les nostres habilitats, que sabem totes les competències amb les que comptem i que no ens quedi amagat ni un sol potencial. Segurament, aquesta és la única manera que les relacions personals, les trajectòries vitals i els vincles amb l'exterior millorin. Perquè quan ens relacionem des de la certesa que som éssers únics, autèntics i meravellosos només som capaços de donar el millor de nosaltres mateixos als demés, de regalar els nostres dons i de compartir l'alegria que provoca viure sabent que, tan nosaltres com els demés, som pura meravella.

L'única causa que veig d'aquest comportament tan miseriós, garrepa i ranci amb nosaltres mateixos és l'educació. Les paraules que hem anat gravant any rere any en el nostre interior. El reflex distorsionat de nosaltres que ens retornaven els adults en recalcar-nos només els nostres errors, faltes i equivocacions enlloc de fer-nos veure el conjunt total que encarnem: una persona genial, irrepetible, poderosa que només és mereix el millor. Que només mereix respecte, estima i admiració per part dels adults. En cap cas crits, retrets, adjectius despectius, paraules que et fan sentir inferior o males cares. D'aquí ve que quan ens fem grans l'únic que haguem après a fer és recriminar-nos sense pietat les nostres equivocacions, culpar-nos de qualsevol cosa que passa al nostre entorn, fer-nos mal a nosaltres mateixos recordant una vegada rere l'altra qualsevol esdeveniment poc satisfactori o fets passats en el que no vam saber actuar de manera del tot hàbil.

De manera que se'ns presenten dues tasques del tot prioritàries i inajornables:

  • Per una banda, reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i re-educar-nos exposant a la llum del dia totes les nostres habilitats i punts forts. Estimar-nos més, deixar de mentir-nos i obrir els ulls a la meravella única que som.
  • Per l'altra, no cometre els mateixos errors amb els nostres fills i tractar-los com el regal més preuat de l'univers que són, enlloc de recordar-los contínuament allò que fan malament, renyar-los o només dirigir-nos a ells per rectificar-los o recordar-los les coses que volem que facin millor. Educar-los de manera que siguin conscients que la ment humana és tan poderosa per aconseguir el que es proposi, que poden fer el que vulguin amb les seves vides, que veuran els seus somnis realitzats si s'esforcen, que esdevindran tot allò que imaginin sobre sí mateixos.

Bé, per acabar us deixo amb una cita encantadora de Pau Casals, el violoncel·lista, pedagog i director i compositor català:

Cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers, un moment que no tornarà mai més.

I què és el que ensenyem als nostres fills?

Doncs els ensenyem que dos i dos són quatre,

que París és la capital de França,

Quan els ensenyarem, a més a més, què són?

A cadascun d’ells li hauríem de dir: Saps qui ets?

Ets una meravella!

Ets únic!

Mai abans no hi havia hagut cal altre infant com tu.

Amb les teves cames, els teus braços, amb l’habilitat dels teus dits,

amb la teva manera de moure’t.

Potser arribis a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel, un Beethoven.

Tens totes les capacitats.

Sí, ets una meravella!

I quan creixis, seràs capaç de fer mal a un altre que sigui, com tu, una meravella?

Has de treballar -igual que tots hem de treballar- per fer el món digne dels seus fills!

Pau Casals

Només em queda dedicar aquesta entrada a totes les persones meravelloses que m'han inspirat a escriure. A tu, Conxita, Rocío, Marina, Glòria, Mercè, Badaín, i Miquel. Us admiro irremeiablement. No m'importa ser redundant: vull que us cregueu que sou meravelloses , que ompliu de llum la vida i que la perfecció que constitutiu em fa caure la baba.