Una família nombrosa

Marina Sancho

Toca'm

Aquest matí, bressolant la meva filla de nou mesos he lligat caps. He descobert la raó per la qual els nadons i els infants són tan feliços, innocents, despreocupats, espontanis, alegres, relaxats i amorosos i, per contra, els adults som tan seriosos, secs, ansiosos, apagats, trists, enfadats, capficats i grisos en general. Si tot va bé i funciona com ha de funcionar els bebès i nens petits tenen satisfetes les seves necessitats físiques d'amor, carantoines, contacte físic, abraçades i somriures. En canvi, a mesura que anem creixent sembla que visquem en un món molt llunyà de la nostra pell. Crec fermament que aquesta mena de necessitats no canvien al llarg de la vida d'una persona. Un adult segueix necessitant contacte físic, abraçades i carícies. La nostra pell necessita ser tocada. Les abraçades són imprescindibles per a la nostra supervivència. En paraules de Virginia Satir, excel·lentíssima psicoterapeuta: "Necessitem 4 abraçades al dia per sobreviure, 8 abraçades de manteniment i 12 abraçades al dia per créixer" . Sovint sentim que ens manca alguna cosa, notem un buit, una crida remota del nostre interior, una lleugera o aguda ansietat, un petit o gran malestar, sentim que alguna cosa falla en les nostres vides. Necessitem quelcom més per poder sentir-nos feliços. Aleshores ens confonem i pensem que potser el que ens falta és una tele més gran, un bolso més molón, un tros de pastís de xocolata, una escapadeta de cap de setmana, un cotxe nou, un mòbil més modern, l'últim llibre d'autoajuda que ha sortit... Quan tot el que necessitàvem per sentir-nos complets, realitzats, equilibrats, en pau amb nosaltres mateixos i amb el nostre exterior és SER TOCATS, tornar a prendre consciència de la nostra pell, deixar de fer anar el cervell i sentir amb els nostres receptors epidèrmics allò que el món ens explica amb un altre llenguatge més càlid, pausat, intens.

En la nostra societat, la majoria d'adults som analfabets sensorials. Necessitem posar-nos les piles i començar a llegir a través de la pell, a sentir el que ens diu l'escalfor d'un altre cos prop del nostre. A comunicar-nos d'una altra manera els uns amb els altres per sentir-nos interconnectats, que provenim i anem al mateix lloc, que som com neurones d'un mateix cervell a qui falta establir més sinapsis per poder funcionar realment bé i arribar on volem.

Són moltíssims els autors i científics que ens demostren que el contacte humà és la solució per a molts dels nostres mals i que denuncien aquesta falta de frec pell a pell que tenim en el nostre món (Jack Canfield, Sarah Ban Breathnach, Lola Mayenco, Eduard Punset, Virginia Satir...). Tanmateix, a mi em costa anar pel carrer abraçant a la gent. Fins i tot em costa abraçar els amics i amigues (alguns m'han mirat amb cara molt estranya). Així que barrinant, barrinant, he descobert una abraçada en píndola miraculosa: el somriure. He anat provant de somriure a les persones que em vaig trobant i els resultats són extraordinaris: les cares s'il·luminen, les faccions s'estoven i dolces paraules sorgeixen sense esforç.De manera que he descobert que els adults també estem mancats de somriures i que aquests poden funcionar com a substituts de les abraçades quan no hi ha prou confiança per tocar-nos. Deixem que les nostres mirades s'acariciïn i que les nostres boques es comuniquin sense paraules.

El divendres dia 11 és el meu aniversari i sabeu que em demano? Molt contacte físic, un grapat de somriures, vull llegir moltes històries interessants a través de la meva pell, sentir la calidesa d'una altra persona mimant el meu cos, saber-me protegida, estimada, cuidada mitjançant els meus receptors sensorials. Si em trobeu, si us plau abraceu-me, poseu el vostre palmell sobre el meu braç, a les meves espatlles i feu-me sentir la bellesa de la vida, la simplicitat de tot plegat, la meravella que el nostre cos és capaç d'expressar i desxifrar.