Una família nombrosa

Marina Sancho

Quin és el sentit de l'educació?

images Zoom

images

La conseqüència directa de tenir fills éshaver d'educar-los. La majoria de pares i mares tenim el propòsit d'educar. Eduquem perquè no hi ha més remei, perquè així ho han fet amb nosaltres o perquè ens surt de dins. Tanmateix, alguna vegada us heu preguntat per a què eduqueu? Quin sentit persegueix la educació que inferiu als nens i nenes? les respostes que sorgirien serien de l'estil de "perquè siguin feliços", "perquè s'integrin a la societat", "perquè adquireixin coneixements i habilitats". Penso, però, que les nostres intencions sovint no s'adiuen amb la nostra actuació.

La paraula educar prové del llatíducereque significa guiar, encaminar. Així que el propòsit essencial de l'educació és acompanyar en el procés d'aprenentatge, mostrar el camí i orientar en el mar de possibilitats. La paraula educar, en cap cas comporta imposar, obligar, forçar, coartar, menystenir, programar, omplir de dades, castigar, fer xantatges emocionals, etc. Educar és més aviat respectar la naturalesa pròpia de cada individu i actuar com a referents. El nostre rol, tant el de pares com el de mestres, és el de ser presents i fer de models que vulguin imitar, més que intentar canviar la seva manera de ser, infringir treballs forçats (fer fitxes, compartir joguines, estar asseguts en silenci,...) o imposar la nostra llei peti qui peti. Fer de guies tampoc és fer d'esclaus i donar als nostres fills tot quant ens demanen, concedir tots els capricis ni doblegar-nos davant la seva voluntat. Fer de guies és existir en plenitud i atraure els nostres fills cap a aquest benestar.

Donat que nosaltres tenim més anys d'experiència en aquesta vida, tenim certs coneixements i habilitats que ells encara no han tingut temps de desenvolupar, per aquest motiu el nostre rol és el de compartir aquest bagatge amb els nens i nenes i no haver de començar des de cero cada vegada. La qual cosa no implica tenir més dret a abusar de la nostra posició, més valor ni més poder. Senzillament posseïm quelcom que és necessari compartir amb ells mentre despleguen les pròpies capacitats. El cas és que molts adults es creuen en una posició per sobre els infants pel sol fet que són persones en procés de maduració. Avui mateix llegia una frase súper mona amb la imatge d'un nadó de fons que deia : "¿Cómo algo tan pequeño puede hacernos sentir algo tan grande?. La frase estava compartida 5000 cops al facebook i tenia 20.000 "m'agrada". A mi m'ha gelat la sang veure com fan servir el pronom "algo" per parlar d'una persona en comptes d'usar el pronom "alguien" pel sol fet que té pocs mesos d'edat. Això diu molt del concepte d'infants que algunes persones tenen en la seva ment. Son objectes més que persones completes.

Així que, cada vegada que et disposis a educar els teus fills visualitza un guia i pensa en quines qualitats li atribuiries. Com és el teu guia ideal? Jo m'imagino una persona sensata, admirable, que infonrespecte, que desperta confiança, solidesa, serenitat i saviesa. No cal que pretenem res més a l'hora d'educar els nostres fills. El nostre estat parla per nosaltres. La manera com ens sentim, com actuem, com pensem, com parlem, com ens movem, la nostra actitud és el que més valor té de la nostra educació. Els nens i nenes aprenen a anar per la vida segons la informació que transmetem amb el nostre posat. Ells ens llegeixen i desxifren quin és el model de vida a seguir, si la vida és quelcom per gaudir, competir o patir. Ells saben mitjançant els nostres gests si la vida val la pena o no i quina és la millor manera d'aproximar-nos-hi. Si ens veuen cansats, atabalats o desmotivats ells entenen que la vida és quelcom cansat, estressant o mancat de sentit. En canvi, si ens veuen caminar per la vida de forma lleugera, distesa, alegre i entusiasmada, ells dedueixen que la vida és agradable, plàcida, interessant, excitant i plena de misteris per descobrir.

Per aquest motiu, deixo de costat totes les armes de destrucció massiva que he utilitzat per guanyar la batalla de la meva voluntat contra la voluntat dels meus fills, abandono tot el pes de les lliçons per adoctrinar i em desfaig de totes les complicacions que fins ara he cregut pròpies de l'educació. A partir d'aquest moment, decideixo ser feliç com propòsit central de l'educació, ja que la meva tasca de guia no es basa en res més que conduir-los cap a la plena felicitat i, com els hi podria portar si primer no hi he estat jo? Un bon guia és aquell que coneix de sobres el camí per on vol dur els excursionistes.