La nostra nena és molt silenciosa. Especialment quan en prepara alguna. El lavabo és un dels punts calents. Ara s’ha aficionat a regar. No les plantes, sinó la casa. Omple un pot amb l’aigua de la banyera i es dedica a repartir-la per totes les habitacions. Quan se’n cansa i no veu ningú que la miri es fica a l’aigua sense treure’s la roba. A la cuina l’altre dia ens la vam trobar enfilada a la taula de amb la boca plena de xiclets i a la seva habitació quan ja s’ha cansat d’emprovar-se totes les sabates del seu germà, es dedica a ordenar a la seva manera el calaix de la roba. És tan silenciosa que l’altre dia me la vaig deixar al supermercat del poble. Només entrar se’n va a una taula on hi ha retoladors perquè els nens pintin. Jo estic amb un amic queha vingut a visitar-nospetant la xerrada mentre comprem embotit. Em giro un moment i penso que me la deixaré perquè ni se la sent. A l’hora de pagar ens comencem a discutir per veure qui paga. Ens ho prenem tant a pit que sortim d’allà acalorats del debat. Quan arribem a casa, la meva companya fa la fatídica pregunta: “On és la nena?”. El meu amic no sap on amagar-se. Surto corrents de casa. Darrera meu, ell. I dos dels seus nanos i el nostre. Ens la trobem a braços d’una dependenta rient. Escarmentat extremo precaucions. A la nit anem a sopar a un restaurant i s’apunten dues parelles més amb els seus corresponents fills. Quan els nanos ja han esguerrat el sopar romàntic d’un parell de taules i latranquil·litat de la resta de comensals, me’ls emporto fora. Només sortir els més grans es dispersen a la recerca d’un gelat. El meu amic els va a buscar. Jo em concentro amb els més petits. Quan una dona puja la persiana per veure qui provoca aquell escàndol a quarts de dotze de la nit entenc que és horade tornar a entrar al restaurant. Exerceixo de gos d’atura i els vaig encaminant cap a la porta. Al ramat, però, s’hi suma un espontani. M’ho fa saber la seva mare, que em persegueix per tota la sala cridant que el nano és seu.
2 min
