Encara estem amb la varicel.la, però sembla que la cosa va de baixa (toquem fusta) iel Nil potser no arribarà als 500 granets!!! De totes maneres...una mala nit sí que l'hem passat... Són aquelles nits que quan poses a dormir el teu fill ja saps que no serà fàcil...està calentó...té tos...i li pica tot el cos (això ho he notat perquè va per casa fregant-se com els óssos: l'esquena amb la paret, la panxa amb el sofà, el cul mentre està assegut a sobre meu tot cantant "anirem a París a cavall d'un mosquit").Establim amb la meva dona el protocol de nit xungai estem atents als seus moviments i sorollets varis. Una mica d'apiretal per fer baixar la febre i que s'adormi tranquil...i al cap d'una estona i uns quants microdespertars plorosos que no requereixen de la nostra presència...ens n'anem a dormir. I preveient la nit i que el Martí s'ha adormit al sofà al nostre costat, ens l'emportem directament al nostre llit...al Martí... Com molt bé prevèiem, als cinc minuts de ser al llit, el Nil es posa a plorar, i requereix de la nostra presència (que tot s'ha de dir, sol ser de la Mariona perquè jo tinc bastant mal despertar nocturn i acabo esverant més els nens que calmant-los). Hi va...el calma...i torna al llit. Però al cap de dos minuts...o menys...torna a plorar!
Quedem d'acord que tal i com està, potser seria millor que el Nil i els seus 400 granets dormin amb nosaltres, iagraeixo a l'univers que decidíssim comprar un llit de 200 x 200... Arriben la Mariona i el Nil i allò es converteix en un festival: un pare (jo) amb els ulls vermells i el nas ple de mocs de l'alèrgia sense poder respirar bé, els peus del Martí clavats a l'esquena, i la Mariona i el Nil que són un, perquè quan prova de posar-lo al seu costat plora automàticament... ...el Nil que es comença a desvetllar i al cap d'una estona ja el tenim dret al llit amb ganes de festa... ...jo amenaço de marxar al sofà o de tenir un petit infart... ...el Martí no s'assabenta de res... ...i la Mariona torna a portar el Nil al seu llitet... ...la Mariona torna i tan bon punt s'estira, el Nil torna a plorar fent servir el seu detector de llunyania parental... ...la Mariona s'aixeca...agafa el seu coixí...i se'n va amb el Nil (tot això ho intueixo mig adormit entre estornut i estornut)...
...i em direu que perquè el títol del post:The Walking Nil(no costa gaire saber que vé de la sèrie de zombies The Walking Dead i de la que en sóc fan total)...
...doncs resulta que em llevo al matí per portar el Martí a l'escola i mentre m'espero que es despertin tots dos fent els biberons, sento que el Nil comença a plorar...jo, com sempre, m'acosto a la seva habitació per treure'l del llitet de baranes...i, a mida que m'apropo a la porta vaig sentint uns sorollets sospitosos...cada vegada més forts...respirar...peus arrossegant-se...i, de cop, s'obren les cortines i apareix el Nil davant meu!!!!! De debò, la meva cara d'ensurt devia ser tot un poema perquè era impossible que el Nil saltés del llitet tot sol!!!! Gairebé em moro de l'infart quan vaig veure que es movien les cortines i m'apareixia ell entre les cames...
L'explicació final és molt més senzilla!! Sifem un flashbacki tornem al moment de la nit que la Mariona agafa el coixí i se'n va a l'habitació del Nil, veurem que quan hi arriba, el treu del seu llit, el posa al llit del Martí (que no té baranes) i es posen a dormir junts. El problema vé que no m'ho diu ni em deixa cap nota i jo no tinc ni la més remota idea que el Nil i els seus 400 granets, estan dormint al llit de nen mig/gran del Martí i que pot saltar-ne fàcilment...encara sort que no se'm va presentar a la meva habitació i no el vaig veure als peus del meu llit...sino, potser ara mateix no estaria escrivint aquest post sino que hi hauria el meu epitafi...
NOTA MENTAL:la Mariona i jo hem de millorar la comunicació quan tractem el tema dels nens com ja vau comprovar en l'anterior post del nen abandonat a la llar d'infants...
2A. NOTA MENTAL:he de deixar les pelis i sèries de zombies...
