Xarxes sherpes

Les relacions personals tenen segons el psicòleg i coach Joan Quintana , tres dimensions primordials. Una, és la relació amb un mateix. La segona és la xarxa primària que comprèn a les persones que estimem i ens estimen de manera incondicional. La xarxa secundària és la que compta amb les persones amb les que treballem i col.laborem per sobreviure. En aquesta darrera xarxa la nostra acceptació es dóna per la capacitat que tinguem de generar valor en la relació amb els altres. La nostra autoestima i la manera com ens sentim en el món depenen en bona part de la qualitat de les relacions que hem tingut des de la infantesa dins la xarxa primària. Des d’aquest punt de vista , entenem que les nostres relacions dins la xarxa secundària tenen una determinada qualitat en funció de la qualitat que han tingut les de la primària. Aquestes xarxes interactuen i es modulen al llarg de la nostra vida , de manera que no són estàtiques ni inamovibles . Entenc que ho hauríem de tenir molt present tots els que estem implicats en el món educatiu : les relacions entre docents i alumnes són relacions de col.laboració i d’acceptació en tant que som capaços de trobar-nos en el terreny de l’aprenentatge . En la mesura que les dues parts sentim reconegudes les nostres expectatives , les nostres relacions augmenten en qualitat i els afectes prenen un major protagonisme . Les nostres, són relacions inscrites en el que hem anomenat xarxa secundària . A vegades però, ens trobem davant de nois i noies ens els que aquell espai segur d’amor incondicional que dóna estabilitat a les persones , és molt fràgil i mantenen unes relacions primàries de molt poca solidesa. Les relacions d’estima i d’acceptació plenes , són absolutament imprescindibles mentre creixem i ens convertim en persones. Les pors, les inseguretats , les incerteses amb les que ens anem trobant en fer-nos grans, queden regulades pel suport emocional que proporciona l’entorn familiar. En aquest sentit , és habitual que els nois i noies aboquin les “deixalles” emocionals a casa , segurs que en fer-ho, no s’alterarà l’amor dels seus familiars envers ells. Quan aquest entorn és inexistent, per les raons que sigui, les fronteres entre les diferents xarxes de relació queden molt desdibuixades i unes han de fer la funció de les altres amb tot el que aquesta alteració comporta: l’entorn escolar esdevé aleshores l’entorn relacional més estable en la vida de molts nois i noies i aquests pors, inseguretats i incerteses s’expressen sense contenció a les aules en formes molt diverses ja que no han pogut regular-se des de casa. La prioritat d’aquests nois en els nostres centres no són precisament els estudis acadèmics ja que la seva piràmide de necessitats a cobrir falla per la base. La seva prioritat passa per ser reconeguts , ser visibles pels adults que tenen més propers, encara que sigui a cop d’exabruptes. Quan aquestes situacions es donen, desborden l’àmbit escolar. Com que sabem que aquestes relacions fràgils tenen conseqüències d’abast important, i sabem també que malgrat tot, res és inalterable ni inamovible, hem de promoure espais que permetin fer de mur de contenció de les emocions mal regulades per manca d’un entorn amorós. En el fons es tracta que donem reconeixement al dolor d’alguns nois i nois que sovint ni ells saben descriure, però que els fa mal. Es tracta de crear petits o grans sherpes relacionals als quals, aquests nois i noies donin credibilitat i autoritat i que els ajudin a descobrir com i qui els acompanyarà a partir d’aquell moment en la seva construcció vital.