Metodologia tradicional vs metodología activa (I)

BarcelonaNo és el mateix agafar un nen/a de un any i mig i canviar-li el bolquer, que preguntar-li abans si el pots agafar perquè és el moment de canviar-li el bolquer. Seguidament li pots explicar perquè necessites canviar-li el bolquer. I si ell no vol, pots fins hi tot fer un pacte amb ell: “Primer canviaré el bolquer de la Clàudia i després te’l canviaré a tu, d’acord?”. Finalment, si el que està fent li ve més de gust que venir amb mi a canviar-se el bolquer, jo li diré: “em sap greu, però ara t’he de canviar. Després pots continuar jugant”.

No és el mateix tenir una “classe” amb taules i cadires i joguines, que tenir una classe sense taules ni cadires, amb joguines i amb materials grans per potenciar la seva autonomía i independencia, perquè ells mateixos treballin la motricitat grossa, com ara: caixes grans, rampes, escales, matalassos i coixins, teles, etc.

He descobert que els nens/es d’un any i mig o dos anys gaudeixen menjant (i a vegades només provant) els vegetals sense triturar. Pastanaga, carbassó, ceba. Se’ls mengen! Alguns se’ls posen a la boca, els tasten i els treuen. D’altres els xafen com si fos plastilina. D’altres en volen més i més per repetir! La qüestió, formen part de la seva dieta, els vegetals. El mateix amb la fruita. Ah! I que la millor manera de familiaritzar-se amb el menjar és oferint aquest menjar. I que experimentin: això significa que després caldrà netejar moooolt el terra, la taula, la cara, les mans, potser canviar la roba. I és fantàstic. Veure com els nens/es agafen el menjar (de la forma que sigui, és a dir, amb o sense cullera) l’oloren, el xafen, se’l mengen, el treuen, … és bonic i és la manera en la que descobreixen i s’acostumen a noves textures, nous gustos.

He descobert que es pot posar una forquilla petita al costat del plat de cada nen/a de 1 any i mig o dos anys. La utilitzen! I no la claven a ningú. Si se’n fa un ús equivocat se li diu que no és possible i se li explica que s’ha d’utilitzar per punxar el menjar. Si en continua fent un ús equivocat potser l’has de deixar sense la forquilla. Tot amb una explicació: “te la trec perquè és perillós que la utilitzis així”.

És molt important la comunicació amb ells i elles. Són persones, necessiten saber el perquè de les coses que passen al seu voltant. Qui ens creiem que som quan agafem un nen/a i l’aixequem del terra, el posem a un canviador, li canviem el bolquer i el tornem a deixar a terra? Acompanyat d’una explicació dels nostres actes, tot canvia. El mateix quan estan descobrint, experimentant, jugant. Si jo em sento insegura quan un nen/a s’enfila a un lloc que jo penso que no és segur, li puc explicar: “això no és segur, siusplau baixa” o “no em sento segura si estàs aquí enfilat perquè això es pot trencar” i si no baixa puc dir “si no baixes tu, et baixo jo”, i si segueix sense baixar “et baixo a terra perquè això no és segur”. No és el mateix fer-ho així, que veure el nen/a enfilat a algun lloc que considero no segur i anar, agafar-lo i deixar-lo el terra. El nen/a aquí no ha après res.

El paper de l’educador/a el més interessant. Preparar l’espai. Seure i observar. Vigilar. Descobrir els interessos i les necessitats dels infants. Intervenir només quan és necessari. En situacions delicades demanar si necessiten ajuda. La teva presència proporciona seguretat, però ni talla ales ni soluciona tots els problemes que se’ls hi presenten. És súper bonic quan veus un infant en una situació que l’estressa, t’apropes i li dius “intenta ensortir-te’n, si no pots jo t’ajudo” i ho fa (no sempre, a vegades cal ajuda!) i la seva cara expressa una satisfacció enorme.

És difícil aprendre a fer aquest paper, i considero que és un gran procés personal. I aquí em trobo jo, fent-lo i encantada!