Blog | La pitjor mare del món
02/09/2014

Resignació

Casa meva és una mena de trencaclosques que anem muntant i desmuntant de manera crònica. La vida laboral i familiar ens passa per sobre i on abans s’hi revelaven fotos en blanc i negre i color ara s’hi positiven ous ferrats amb xistorra i amanides i carn a la planxa, i el que era un espai de pas ara ha sigut okupat per l’habitació dels dos menors d’edat a càrrec (MEC) masculins de peus tòxics. Però en tots els canvis, anades i tornades hi ha una constant: quan el pare de les criatures i servidora planifiquem l’ús d’una estança mai dels mais aquell ús és respectat.

Cargando
No hay anuncios

Joguines

En els temps llunyans en què a casa només hi campava una MEC espitada i menuda vam aprofitar una habitació buida per muntar-hi una estança de jocs. Que ingenus. Dues setmanes més tard tots els jocs s’havien traslladat màgicament a la sala menjador. Vam tornar a iniciar el trasllat de joguines sorolloses, el pianet infantil surrealista i els milions de ninos i peluixos als quals la MEC mai va fer ni cas. Va resultar ser una maniobra inútil. La MEC va decidir jugar a tot arreu (lavabo, cuina, sala, passadís, armari, cossi de la roba bruta) excepte a l’habitació de jocs. Vam abandonar la lluita no per resignació sinó perquè un nou MEC estava en camí i l’habitació dels jocs va a passar ser la de la MEC rebel i tossuda.

Cargando
No hay anuncios

Les joguines van ser traslladades a un armari del pati, un gest igualment absurd perquè de nou van teletransportar-se màgicament a tot arreu menys al lloc que en teoria se’ls havia assignat. I les habitacions respectives, amb prou espai per jugar, tampoc mai van ser usades més que per dormir, ser desendreçades, ser endreçades i ser molt desendreçades altra vegada. Els MEC van resultar treure un gen felí i, com els gats, es resistien a jugar al seu aire i només ho podien fer de forma còmoda en espais amb una densitat de població igual o superior a Calcuta. O fora de casa. A fora de casa tot sempre era més interessant tot i que plogués, nevés i fotés un fred perfecte per pescar virus i saltar-se una setmana d’escola.

La sala d’estudi

Cargando
No hay anuncios

Igual fortuna va tenir l’exigida reforma de l’habitació de la ganàpia dels MEC. Vam invertir l’equivalent als futurs bràquets del mitjà o el petit en una llitera amb el llit de sota plegable perquè les amistats s’hi poguessin quedar a dormir. Doncs bé, el darrer informe de l’IELPMM, l’Institut d’Estadística de la Pitjor Mare del Món, revela que el llit de sota s’ha desplegat només en un 7% de les ocasions i en l’altre 93% l’element convidat i la MEC han compartit llit o han envaït lliteres i llit niu de l’habitació dels MEC masculins. A preguntes de l’IELPMM sobre el motiu de tan misteriosa actuació la resposta majoritària ha sigut un “Ai!, quina mandra treure les coses de la taula, plegar-la, moure el buc de calaixos i obrir el llit”. Caguntot.

I, sense que sorprengués, quan el pare de les criatures va traslladar l’estudi fotogràfic fora de la llar, i la sala que ell ocupava va passar a ser l’espai “per estudiar”, tots vam saber que en realitat la denominació era un eufemisme. De fet, hauríem d’haver sigut sincers i admetre que allò era un espai “per al que ens doni, els doni la gana”. Sí, perquè ara que he fet un màster en imperfecció materna planifico i comunico la planificació el màxim de seriosa (tu, mai se sap quan pot colar). I després, el que diu el títol de l’article. I amb alegria!

Cargando
No hay anuncios

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 12 de juliol de 2014