Fills meus, menors d’edat a càrrec (MEC) que compartiu el dia a dia amb mi, avui la vostra progenitora vol confessar-se. No, ja ho sap tothom que sóc la pitjor mare del món, no cal insistir-hi. He dit que no, coi! Però, tranquils, perquè la meva intenció és, estimats MEC, aprofundir en un dels aspectes que em converteixen en aquest exemple per a tots els progenitors que mai passarien una auditoria de qualitat maternopaternal. No només m’agrada afusellar títols al Jaume Cabré, també sóc una barruda. MECs meus, hi ha massa detalls que us remarco amb color fluorescent d’aquell que et torna guenyo quan el mires que jo també m’hauria de remarcar. Concretem. Sí, jo també miro massa el mòbil i, d’acord, no totes les vegades que el miro a partir de les vuit del vespre és per feina (ja ho sé que no colava gaire, però enteneu que calia intentar-ho, no?). Ai, mira! Ja em sento una mica més lleugera. Segueixo. De petita no menjava verdura més que per casualitat i el súmmum del meu desig gurmet eren aquelles Pantera Rosa, una mena de pastissets amb tots els colorants del món, i als quals ara podria fer culpable de totes les distorsions de conducta que em fan ser com sóc, però seré valenta i no ho faré. I ara, posats a ser sincera, us diré que em deleixo per uns mítics ous estrellats amb xistorra... Va, més, més. Ja no puc aturar-me Fills, la pesada, la llauna, la corcó que us clava la tabarra amb l’ordre, era l’alumna amb la carpeta més caòtica de l’escola. Ho era tant que quan arribava el moment de fer l’àlbum em sentia incapaç de fer endreça i posava les fitxes tal com rajaven, amb la seguretat que els meus pares, progenitors de família nombrosa, amb tant d’àlbum per mirar, no se n’adonarien. I així va ser. I de vegades recaic i he amagat roba al fons de l’armari sense plegar feta un rebrec innominable perquè no havia tingut temps de plegar-la i desar-la i no volia que m’ho tiréssiu en cara. Són reminiscències de la vida dins d’una família extensa, però no tinc excusa. No la tinc. Ah! I no, jo no ho aprovava tot quan estudiava el que ara és l’ESO... Tots tenim secrets i aquest n’és un. Aix. Més. Si algú de casa es fa un embolic amb la dreta i l’esquerra i és un desastre de coordinació psicomotriu la culpable de tan galdosa herència genètica sóc jo, que sort en tinc dels GPS per oblidar la tortura dels mapes. Va, seguim. No fa gaire vaig escriure aquí sobre la vostra fúria social i pocs dies després vaig encadenar tres sopars i un dinar amb amics en una mateixa setmana. Per sort no us havíeu llegit l’article i no me’l vau fer menjar amb enciam i tonyina, però ara que he tingut aquest atac de sinceritat em sembla just confessar-ho. Igual que les vegades que, quan sou fora de colònies, de crèdit de síntesi, de campaments, on sigui, no em faig el llit, i ho aprofito per deixar la cuina sense recollir, i si encara sou aquí llegint i no heu anat al tribunal de fills estafats a denunciar-me, us ho agraeixo. I per rematar aquest camí de no retorn m’arrencaré la màscara i us diré que mentre sóc a l’ordinador treballant jo també em desconcentro i miro el Facebook, el Twitter, l’Ara.cat i el calendari per saber quant falta per a l’estrena de la nova temporada de Mad men (14 d’abril als Estats Units, 15 d’abril aquí, ehem...). Un desastre absolut. Fills, MECs estimats, espero que sapigueu perdonar-me. La terrenal pitjor mare del món que us ha tocat a la rifa. I la que s’ha quedat més descansada. Publicat al suplement Criatures, dissabte 5 d'abril de 2014
3 min
