Futur

La gran dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) fa temps que té clar que quan acabi el batxillerat vol estudiar magisteri. Ho té tan clar que fa un any i mig va buscar les notes de tall de totes les facultats per saber què li esperava, i quan les va trobar es va exaltar. Em va tocar tranquil·litzar-la explicant-li que els números vuit i nou que apareixien a la pantalla són sobre catorze. O sigui, que la cosa acabava convertida en una nota entre el cinc i el sis. Que un dels tres MEC ja hagi decidit el seu futur és un gran què. Però a casa no tots estan en la mateixa situació.

El mitjà

Al MEC número 2 la seguretat de la germana el desconcerta. Tots dos han ajudat la seva tieta Cati, mestra de parvulari, a preparar la classe abans d’iniciar el curs. Però el que a una li ha servit per saber què era el que volia fer, a l’altre no, i li fot. Com que de vegades els seus resultats acadèmics han sigut poc explicables, de tant en tant fa declaracions d’intencions: “No tinc ni idea de en què treballaré però que sapigueu que penso estudiar batxillerat”. I el pare de les criatures i servidora li responem que no dubtem pas de la seva capacitat d’estudiar el que li doni la gana. Després té dies baixos, com quan un examen no li ha anat bé i torna a casa dient coses com: “Mireu, ja m’ho he pensat, i treballaré en una botiga. Només hi ha un problema, em sembla que no guanyaré gaires diners”.

Aquell dia li vaig respondre que era fantàstic que volgués treballar en una botiga... però que abans havia d’estudiar alguna cosa que li agradés. I que potser per guanyar una mica més de diners en comptes de ser un simple assalariat, la botiga podia muntar-la ell mateix. Vaig amagar-li conscientment les misèries fiscals, burocràtiques i espirituals que comporta aixecar un negoci en aquest país business hately, sobretot perquè la possibilitat li va agradar i la realitat ja li caurà a sobre, com aquella rentadora sobre els pobres gossets de la pel·lícula Un peix anomenat Wanda.

La seva meditació sobre el futur ha passat per ser professor d’educació física (“Quina passada, mama, fer tot el dia la classe que més m’agrada”), provador de videojocs -tot i que al final va veure que ser-ne creador té més recorregut (“Quina passada, mama, fer tot el dia el que més m’agrada”)- i policia de grups d’operacions especials (“Quina passada, mama, fer tot el dia com els personatges dels videojocs que més m’agraden”). I cada vegada que m’ha comunicat la seva decisió li he contestat el mateix: “Fantàstic, fill, ja et pots posar a estudiar que per a això que em dius demanen força nota”. Perquè en el fons no m’importa gaire la professió que triï mentre l’entusiasmi i el faci creure en ell mateix. Bé, no, menteixo. He de reconèixer que quan un dia em va dir que l’exèrcit podia ser una sortida li vaig dir que si aquesta era la seva elecció el desheretaria. Tot té un límit, coi!

El petit

I quan li pregunten al petit pel tema de què vol ser de gran, té una resposta estàndard preparada: jugador de futbol i provador de videojocs (diu que els creï sa tia, que ell només vol provar-los). Sé que és una estratègia. És la seva manera de fer-nos saber que vol gaudir del privilegi del que no cal que rumiï en el futur, i que ves quin mal gust destorbar-lo fent-li recordar que un dia els espaguetis que es trobi a taula se’ls haurà d’haver pagat ell mateix. I té raó, quin mal gust, fill, quin mal gust.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 28 de març de 2015.