La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Servar silencis per escoltar

Servar silencis per escoltar

Tot teixint el tapís de l'amistat. Zoom

Tot teixint el tapís de l'amistat.

Tot teixint el tapís de l'amistat.

M’agrada poder-vos deixar aquesta història anónima per introduir el tema d’avui:

La carreta buida

Anava caminant amb el meu pare quan es va aturar en un revolt i, després d’un curt silenci, em va preguntar:

—Sents cap cosa més que el cant dels ocells?

Vaig aguditzar l’oïda i alguns segons després li vaig contestar:

—Sí, el soroll d’una carreta.

—És així... —va dir el meu pare—. És una carreta buida.

Aleshores li vaig preguntar:

—Com ho saps que és una carreta buida, si encara no la veiem?

I el meu pare em va respondre:

—És molt fàcil saber si una carreta va buida per causa del soroll. Com més buida va, més gran és el soroll que fa.

Em vaig fer gran i fins avui, quan veig una persona parlant massa, interrompent la conversa dels altres, essent

inoportuna o violenta, presumint del que té, essent prepotent i menystenint l’altra gent, o veig els que no poden estar

sense l’estímul d’un televisor o de parladors que impedeixen tot tipus de diàleg, tinc la sensació de sentir la veu del meu

pare dient:

—Com més buida va la carreta, més gran és el soroll que fa.

Calen silencis per escoltar... ho aprofundirem tot seguit:

(Ho he extret del meu últim títol "Teixint el tapís de l'amistat", editat per Meteroa):

Per comunicar-nos bé amb els fills hem d’equilibrar les paraules i el silenci, i recordar que tenim dues orelles i només una boca. I també saber escoltar per conservar els amics; el silenci és molt més necessari que enraonar sempre.

Cal ser agradables! Les cara de pomes agres no atrau gens. Resulta inquietant haver de parlar amb algú que és summament seriós. En canvi, el somriure ajuda sempre a ser bon comunicador i a rebre missatges dels altres, perquè sempre atrau ser acollits amb bona cara.

Recordem que totes les persones necessiten ser escoltades. L’extravertit parla a l’instant amb el seu amic del seu estat d’ànim. L’introvertit ho acostuma a fer quan ha passat un temps. L’un i l’altre, tot i ser diferents de temperament, necessiten fer-ho. Els psicòlegs en saben molt de tractar traumes que han quedat dins, que vénen d’algun fort disgust, que s’han de treure per no amargar-nos la vida i no amargar la dels altres. Tot i que hi ha una gran diferència en aquesta escolta tècnica i la dels amics o pares.

Sempre hem de fer una pausa per escoltar i molt més si fem una pregunta. Ara mateix recordo un dia que, un cop finalitzada la sessió d’un congrés sobre valors, un col·lega em va fer una pregunta sobre un tema concret. Vaig començar a contestar-l’hi, però de sobte va girar cua per anar a enraonar amb un altre grup, un grup que ja estava engrescat en una altra conversa, i segur que els va interrompre; quan deuria recordar que m’havia deixat amb la paraula a la boca, ja no em va trobar, jo ja no hi era. Ja sé que no hi va haver cap mala intenció, però aquella actitud frívola em va fer pensar amb el que fem els amics o els pares en moments de precipitació, quan no escoltem. Senzillament hi ha qui «va a la seva» i pot perdre aquells que, amb tracte i temps, podrien ser amics seus o compartir coneixements, com em va passar a mi amb el col·lega amb qui compartíem els mateixos interessos per l’educació.

Si els amics tenen necessitat de ser escoltats, encara més ho necessiten els nostres fills. Tinguem en compte el to de

veu. El to de veu indica el nostre estat d’ànim i és creador d’una determinada atmosfera a la llar; no és indiferent, per

tant, parlar amb un to o un altre. Hi ha pares o mares que utilitzen un to de veu que altera els seus fills. D’altres, en canvi,

amanseixen els més rebels.

En una entrevista que em varen fer sobre l’amistat entre pares i fills a Catalunya Ràdio, els va interessar molt un criteri que sempre he tingut i que us exposo:

A l’adolescència dels nostres fills, no s’ha de caure en actituds forçades. De vegades alguns pares es confonen i cerquen l’amistat dels fills per uns camins estrambòtics. Creuen que seran més simpàtics entrant a l’habitació del fill de catorze anys, que escolta música amb la seva colla i, sense ni trucar a la porta, envaeixen l’espai de l’adolescent. Només faltaria que es posessin a ballar per fer posar més vermell el fill; tot plegat, una pena. En canvi, sí que podem assegurar que la confiança existeix entre pares i fills en escreix, per tant tenim la seguretat d’afirmar que pares i fills poden ser amics si es tenen confiança.

Quan vaig presentar a La 2 de TVE el meu llibre sobre l’adolescència, Un estrany a casa (Pòrtic, 2011), em van demanar que m’acompanyés la meva néta, per tenir-la «in situ». Cap al final de l’entrevista que ens havien fet a les dues, la presentadora li va preguntar: «Ets amiga dels teus pares?», i ella va contestar després de pensar un segon: «Sí que en sóc, perquè els tinc confiança. Sí», es va reafirmar, «són els meus amics».

Després jo pensava en el comportament dels pares de la meva néta —el meu fill i la meva jove— i em va semblar que ho havien encertat. Especialment recordo que, quan els seus fills eren més petits, els deixaven explicar sense interrompre mai i també s’havien fet un tip d’acompanyar-los a partits de futbol i de voleibol; ara encara segueixen interessant-se per les seves aficions, però deixant-los molt autònoms, i vet aquí que també fan un àpat diari, junts a la taula. I jo, que sóc fan de la pel·lícula El festí de Babette, que m’emociona en veure com milloren les actituds dels convidats a un àpat gràcies a la generositat de Babette, estic molt contenta de veure la resposta de la meva néta a la televisió, perquè em sembla que l’amistat amb els pares està molt relacionada amb asseure’s cada dia a fer un àpat junts.

Escoltem doncs i servem silencis per deixar parlar.

Avui us deixo un enllaç del debat del programa de “La nit dels savis” que moderava Jordi Dueso.https://www.youtube.com/watch?v=OaeqXX6lcMw

Parlem de lectures i és interessant perquè les lectures no són només per Sant Jordi ens ajuden a somiar i a ser millors tot l’any. Tenim "Teixint el tapís de l'amistat" sortit del forn. Si el demaneu a les llibreries ja el trobareu o us el demanaran. Sé que us agradarà als pares i també a algun fill vostre a partir de 15 anys. És amè i planer però parla de qualitats fonamentals per caminar per la vida i apropar-se a la felicitat.