Un joc d’ous (d’oca empordanesa)

L’apocalipsi predador dels darrers temps al nostre corral va deixar-nos amb vida tan sols quatre oques empordaneses. Mal sexades quan eren menudes, amb el temps van resultar ser quatre femelles –al febrer ens ponien totes-, mentre que la parella de pollets que s’havien quedat uns amics de Roses l’estiu passat, en créixer, es va acabar confirmant que era composada per dos mascles –grossos i agressius, i sense rastre d’ous-. Mala cosa per criar-ne; així com els ous de gallina, sense gall, no van gaire enlloc, les oques necessiten un "oc" per reproduïr-se. I viceversa. No va quedar més remei que fer un intercanvi. Va ser una tarda fosca, a corre-cuita, al pàrquing d’un polígon a mig camí entre Roses i aquí. Qui ens hagués vist hauria pensat qui sap què: una capsota amunt, una gabiota avall, els portamaletes dels respectius cotxes ben pudents –com put la caca d’oca!-, encaixada de mans, i cap a casa. A cals amics ja tenien la parella, ell i ella. I al nostre corral, un harem. Per fi ous fèrtils! Però les nostres oques seguien ponent-los a qualsevol banda, vet aquí el problema. Aquí i allà, exposats a la pluja, al sol, al fang. Quan en trobàvem un de net i fresc, impol·lut, acabat de pondre, tot just sortit del forat del cul d’una oca (afrontem-ho: tots els ous han sortit d’algun lloc!) ens el cruspíem... que bons! I els altres jo els anava acumulant dins una caixa amb palla, a cobert, per estimular les oques a pondre en un lloc arrecerat, on, un cop alguna comencés a covar-los, la pogués tancar per protegir-la dels més que probables atacs de la guineu. Però ni cas. No hi va haver manera: seguien ponent insistentment al ras, passant de tot. Bruts i rebregats, feien pena. Fins que no sé com, van començar a pondre’ls tots en un proto-niu, quatre pallotes i plomissol mal posats, i els ous al mig ben juntets, però sempre a la intempèrie. Havíem d’actuar.

Amb els nens vam muntar una mica de teulat amb un onduline vell just al costat, vam posar-hi palla a sota, i vam transportar niu i ous allà, ben protegidets. Les oques es queixaven, però ens deixaven fer. Els ous els vam marcar amb un llapis vermell, per poder-los reconèixer i fer un mínim seguiment de tot plegat. I vam deixar fer a les oques. Però les vacances de setmana Santa, la reentrada a la feina i l’escola, i una certa dosi de deixadesa familiar mediterrània, van fer que el control i marcatge metòdic dels ous quedessin una mica aparcats... Fins que, ves per on, ens hem trobat dos nius allà sota, cadascun d’ells amb un mínim d’una quinzena llarga d’ous, ara sí tots nets, blancs i lluents, i amb una oca a sobre que no hi ha manera –ni ganes!- de treure d’allà. Si t’hi acostes, et fan uns esbufecs que espanten, i el mascle, ara que sap que té els seus gens en joc, els defensa aferrissadament i et persegueix escridassant-te fins que se te’n van les ganes de tafanejar. Vull creure que si a una guineu se li acut acostar-s’hi, el nostre “oc” la farà fugir amb la cua entre cames.

No sé com acabarà, aquest joc d’ous. Però crec que amb aquesta sana dosi de “laisser faire” i fe en el futur per part nostra, i testosterona i instint maternal per part de les oques, podrem tenir alguna grata sorpresa. Us mantinc informats.