El cau secret dels dracs d’aigua

Primavera, flors, “love is in the air”, sant Jordi: temps de dracs de llegenda. És el moment, també, en què els nostres minúsculs dracs d’aigua, els tritons, estan enamorats –o en zel, per ser més precisos, menys preciosistes. Ara és quan surten del seu cau secret –ves a saber on és: sota una pedrota, en una escletxa humida entre la fullaraca, entre troncs vells mig podrits en un marge...-. I ara és quan es troben, per reproduïr-se, als minvants i valuosíssims punts d’aigua neta que perviuen al país: rieres, basses, abeuradors, estanyols... Tritons –i salamandres- són amfibis que s’aparellen en remull. Dracs d’aigua? Sí! hi són, existeixen, sobreviuen, encara. I si els volem trobar, ha de ser ara! No és nit freda, per ser abril: de fet fa una temperatura deliciosament suau. Truquem l’Albert, un amic prou boig de natura –i també pare de criatures- com per concebre una expedició familiar a aquestes hores. Frontals, botes, salabrets i ja hi som. Quedem a quarts de deu vora l’estació, a mig camí entre casa d’uns i altres. Cinc minuts de cotxe per camins de foravila i arribem al lloc: només el raucar potentíssim de deu, cent, mil granotes, rere unes bardisses, ens fa intuir el paradís que ens espera: Saturday Night Fever. Una vella sorrera feliçment deixada de la mà de Déu –i de les grapes dels humans-, com un grandíssim sot ple d’aigua enmig del no res, voltat de bardisses. I allà, amb botes –o directament, amb peus en remull-, a la llum de llanternes i frontals –o jugant-nos el mòbil amb el “modo linterna”-, inspeccionem l’enrevessat caos d’algues i plantes submergides a les aigües somes de la riba, cristal·lines abans no deixem un núvol de fang en suspensió al nostre pas, per molt que hi transitem amb cura. Sap greu –i no convindria...- traumatitzar amb el nostre xipolleig tot aquest microparadís subaquàtic, però tot sigui per sadollar la curiositat naturalista dels nostres fills –i la nostra... I ben mirat, a jutjar pels rastres de senglar que veiem aquí i allà, tot a vora de la bassa, no devem tenir més impacte del que tenen els porcs de quatre potes, nit sí, nit també...

El cas és que, entre capgrossos, granotetes, escorpins, escarabats i vespres d’aigua, sangoneres i gripauets, acaba apareixent un tritó! Visca! Amagat entre les plantes submergides, com una sargantana –o un dragonet- d’aigua, movent-se a càmera lenta, o immòbil. Quan l’agafes sembla que vulgui fugir, però amb mandra. Si no te’l mires amb cura, podria passar per una sargantanota qualsevol; però si l’observes de prop, li veus un munt de detalls: aquells ulls sortits, com de granota, amb un antifaç negre que els travessa; els dits gruixuts i les potes potseriors palmades; la cua carenada, com un timó; i una pell lluent amb una filigrana d’onades i puntets de colors salmó, crema i verd oliva, que sembla que no puguin ser.

El deixem anar de seguida i tornem cap a casa, satisfets. Ens hem endinsat al cau secret dels tritons, i secret seguirà sent, almenys per nosaltres. Aquests punts d’aigua meravellosos, que perviuen com per miracle en un paisatge cada cop més humanitzat –endreçat, diuen alguns, arrasat, seria el terme més adequat-, més valdria que passessin desapercebuts, delatats només pel raucar de les granotes unes poques nits humides de primavera. O potser cladria cartografiar-los, catalogar-los, protegir-los i donar-los a conèixer? No ho tinc clar. Em temo que en aquest país nostre no hi ha millor protecció que no fer-se notar gaire, ser desconegut i anar fent la viu-viu, de primavera en primavera. Talment com fan els tritons, els dracs d’aigua.