L'estiu als ulls
Ho fem tot sota una aparent normalitat - però l'estiu no brilla- em diu la menuda amb el banyador posat i la tovallola a la mà.
-què no brilla?
-l'estiu. No sé, té una llum estranya, no fa olor de vacances.
Tenim uns quants mesos a l'esquena de "vacances forçades" i té raó, tot té una altra llum, una altra olor...
-però fem més o menys com cada estiu, no?- li dic jo buscant què troba a faltar
-si... més o menys, però tot s'ha fet petit i ara hi caben menys persones...
-què s'ha fet petit?
-la piscina, ara no hi pot estar tanta gent com abans. La platja, la plaça, que s'omple de seguida i marxem. Els gelats que mengem de pressa per no apilonar-nos, els carrers estrets i sobretot respirar.
-respirar s'ha fet petit?
-si, gairebé no passa aire amb la mascareta i respiro petit petit...per no ofegar-me. I la família, la família també s'ha fet petita mama, ja no hi som tots!
La miro. Té l'estiu als ulls però li han robat l'alegria, la llum i l'olor que desprenia estius enrere i em fa pena. El virus està malmetent emocions i s'emporta persones i llibertats, aïlla als vulnerables i els deixa sense abraçades de l'amor que cura per dins.
I ho fem tot com abans, sota una aparent normalitat que tard o d'hora esdevindrà abisme perquè l'estiu particular està més apagat que mai.
-i els ulls, els ulls també se m'han fet petits -em diu plorosa- i ara hi caben menys llàgrimes que abans i se m'escapen sovint.
-a mi també bonica...a mi també 💔
