Excepcionalment normal

Excepcionalment normal
Montse Pin Bl

S.O.S El meu fill té problemes de comportament

En repetides ocasions ens trobem amb pares i mares completament desbordats, fatigats, cansats... per la lluita constant que significa el comportament del seu fill/a.

Necessiten orientació per tal d’aplicar o de canviar les normes a casa. És per això que, amb aquest article, volem acostar-vos, de forma molt general i senzilla, quatre pautes que esperem us ajudin en l’aventura d’educar als vostres fills.

Quan parlem de normes estem parlant de convivència, de posar límits, però també parlem d’hàbits i de com aprenen i interioritzen les rutines diàries. És molt important ser constants en l’establiment d’aquestes normes relacionades amb els hàbits i rutines diàries (hora d’anar a dormir, quanta estona veure la tv, etc) doncs si els nens/es les tenen clares, els serà més fàcil de realitzar. Però si el que volem és que tinguin clares unes normes de convivència bàsiques, com pot ser el demanar si-us-plau, donar les gràcies, etc, serà imprescindible que practiquem amb l’exemple. De poc serveix que els fem demanar les coses si-us-plau però que nosaltres després a ells no els hi ho demanem (perquè ja som grans i ho tenim après...). No podem perdre de vista mai que som els models de comportament dels petits de la casa i que, allò que observin que fem a casa i fora d’ella, serà possiblement, allò que ells facin.

En quan a l’establiment dels límits, som els adults qui els han de fixar. Mai, en cap cas, ells marcaran les normes de convivència ni el funcionament de les rutines. Si bé, segons l’edat del nen/a és bo consensuar algunes normes i que ells contribueixin a posar-ne les conseqüències. Ja que els farà partícips i els apoderarà dels seus comportaments (no faran o deixaran de fer perquè se’ls hi ha manat, si no perquè ells/es s’hi han compromès directament).

Per a que les normes i límits tinguin validesa i es reprodueixin com esperem hem de tenir en compta el següent:

- Que siguin clares i senzilles. Donar massa instruccions pot fer que la meitat no les entenguin o que sentin que els estan “manant i corregint” constantment. No serà efectiu.

- Que siguin coherents i adaptades a l’edat del nen/a. Si demanem de més o de menys, podem contribuir a generar inseguretats en el nostre fill/a.

- Aquestes normes les hem de seguir TOTS els de casa. Recordem que som l’exemple a seguir i que ells/es reproduiran allò que vegin que fem.

- Un altre punt que penso que és especialment important és que han de ser fermes. No podem establir uns límits i que aquests, segons el dia, seguin d’una forma o d’una altra. Els nens necessiten tenir clares les normes i les conseqüències de transgredir-les. En aquest sentit, és igualment important el com transmetem aquestes normes i límits. Ho hem de fer de forma ferma i segura però mai en to elevat o agressiu, ja que no sorgirà més efecte que el de la norma de la por; influint directament sobre la sensació d’inseguretat i autoestima del vostre fill/a.

Una pregunta que em va fer una família és, quan han de començar a aplicar les normes a casa. La meva resposta va ser que des de el moment de constituir el nucli familiar. Si us fixeu, en el moment de compartir un domicili, ja abans de que arribessin els fills, existien unes normes, hàbits i límits de convivència implícits, potser no conscients però, que hi eren. Aquests límits, aquests hàbits han de ser ajustats en el moment d’ampliar la família i, seguint una coherència, modificats segons  el moment evolutiu dels fills.

Em podeu dir que tot això és molt maco però que per més que ho intenteu, no us en sortiu. Si aquest és el vostre cas, no passa res, ara us explicaré algunes tècniques bàsiques de disciplina, que aplicades correctament i sobre la conducta justa, us ajudaran a tornar la calma a casa. Si tot i així teniu dificultats en reproduir-les, és important que cerqueu ajuda d’un especialista que us dirigeixi en la seva aplicació.

Els elogis

Quan apliquem un elogi cerquem que augmenti una conducta que desitgem. És important que aquest sigui concret per tal que el nen/a entengui perquè se l’està alabant. No podem enaltir a la persona si no al comportament (que bo que ets!, que bé que ho has fet!).

No podem fixar objectius molt grans a aconseguir i no elogiar els petits avançaments. Possiblement, per al nen/a serà un esforç el modificar la seva conducta. Per tant, premiem amb una bonica paraula cada petita millora, cada petit pas cap a la conducta desitjada. Qualsevol senyal física d’estima (petó, abraçada....) serà una bona recompensa. I si elogiem amb paraules, anem canviant, no reproduïm sempre el mateix perquè perdrà el seu efecte positiu. I sobretot, si hem d’aplicar aquesta estratègia, fem-ho de forma immediata, sobretot amb els mes petits.

Ignorar les conductes

Quan succeeix un comportament inadequat, el nen obté l’atenció dels pares. Per tant, es reforça la conducta i el més fàcil és que es torni a reproduir. Podem ignorar conductes que no siguin perilloses (córrer pel carrer, jugar amb el ganivet, mossegar o pegar, etc). I com tot, no podem improvisar. Prèviament hem d’haver decidit què ignorarem i que no i, tant el pare com la mare aplicar-ho. Hem de ser conscients de que el comportament negatiu al principi augmenta per després millorar. S’ha de ser constant i fort per aguantar i, si ens costa, podem pujar la radio, posar-nos auriculars... el que cregueu que pot ajudar a demostrar que la conducta que sesta reproduint no és desitjada i per tant, és ignorada. Ara bé, en el moment de produir-se un canvi a positiu, aquest s’ha de reforçar positivament.

Les recompenses

Una recompensa és un reforç que donarem al nen/a davant una conducta desitjable i que farà que vulgui reproduir-la per seguir obtenint el reforçador.

És important escollir el reforçador just i tenir present que si sempre apliquem la mateixa recompensa, aquesta perd el seu efecte. Per tant, haurem de tenir un llistat de possibles reforçadors per anar canviant.

Haurem de donar la recompensa de forma immediata. I sobre tot, no prometre coses que no podem complir, ni fer canvis en la recompensa pactada sense consensuar-ho amb el nen/a. Sinó perdria el seu atractiu i la seva funcionalitat.

Els càstigs

Abans d’aplicar un càstig, harem d’haver fixat unes normes i unes conseqüències als comportaments no desitjats.

Un càstig, per sé, no és vàlid si no va acompanyat d’un reforçador positiu. Si castiguem però no mostrem la conducta desitjable, aquest comportament que volem canviar es seguirà reproduint. Els nens necessitem que els ensenyem què esperem d’ells/es.

Si castiguem per tot i constantment, perdrà la seva eficàcia. En canvi, si els càstigs son ocasionals, sí poden ser una boa eina.

L’haurem d’aplicar de forma immediata, igual la recompensa, sinó el nen/a, sobre tot si és petit, no entendrà el sentit del càstig i per tant, perdrà tota eficàcia. No oblidem que no ha d’allargar-se en el temps, sinó perdrà l’eficàcia.

Un cop apliquem el càstig, parlarem amb el nostre fill/a i li explicarem el motiu i recordarem les normes pactades prèviament.

És molt important no amenaçar si no estem disposats a complir l’amenaça i tampoc anar donant oportunitats abans d’aplicar el càstig. Haurem de ser fermes i aplicar-ho tal i com s’ha establert que es faria.

Tècnica temps fora

Aplicar aquesta tècnica és treure el nen de la situació problema, per exemple quan ha tingut una rabieta incontrolable.

Abans d’aplicar aquesta tècnica el nen/a ha de ser coneixedor de les normes d’estar al “racó” i l’ham d’haver avisat, per a que canviï el seu comportament abans d’enviar-lo.

No podem enviar al nen/a a qualsevol lloc. L’hem d’escollir curosament. Ha de ser un lloc neutre, on pugui relaxar-se i pensar. Un lloc avorrit, sense distractors, com podria ser la seva habitació.

No aplicarem mai més d’un minut per edat del nen. Per exemple, si té sis anys, estarà sis minuts al racó. Si per exemple, ens trobem amb molta resistència, avisant-lo sí podem afegir minuts fins un màxim de tres minuts més.

Si tot i així existeix resistència i no canvia el comportament, serà més eficaç canviar la conseqüència que ampliar més minuts.

A cap conseqüència no li aplicarem setmanes o mesos (sense ps4, sense tv...) ja que perd totalment l’eficàcia. Un càstig breu és molt més efectiu que un llarg.

La sobre correcció

Per últim us explicaré la sobre correcció, una tècnica que bàsicament es centra en fer que el nen/a desfaci el prejudici causat amb la seva mala conducta per després fer-ho de la forma correcte ( per exemple fer-se el llit de qualsevol forma, l’ha de desfer i fer-ho bé, o entrar a casa i llençar la jaqueta a terra, sortirà i tornarà a entrar posant-la bé).

Per aplicar-la bé, el que farem és obligar al nen/a a desfer o corregir allò que hagi fet malament. Després haurà de practicar la conducta correcta i li ho supervisarem de forma directe, elogiant l’obediència i la bona pràctica.

Amb aquestes tècniques bàsiques es pot reconduir un mal comportament de forma exitosa, si ens mantenim fermes i si som coherents amb les normes i límits que marquem.

No podem perdre de vista que quan parlem amb els nostres fills/es ho hem de fer establint un contacte visual directe per assegurar-nos que ens escolta i entén. El meu consell és parlar-li sempre des de la mateixa alçada (ens ajupim o seiem si és necessari) ja que això els tramet igualtat i es senten menys intimidats (sobretot els més petits). No els donem un discurs molt llarg, ja que a la tercera paraula ja s’han perdut. Utilitzar frases senzilles, parlant amb veu ferma però afable ajudarà a que es mantinguin connectats al nostre discurs.

Per acabar, quan l’huracà hagi passat, parleu amb el vostre fill, sempre des de el cor. Expliqueu-li com us fa sentir el seu comportament, que espereu i desitgeu per ell/a, sense criticar la seva persona. Doneu l’oportunitat de que expliqui les seves sensacions i emocions. Creeu i manteniu aquest vincle emocional per sobre de totes les coses.

Montserrat Pinillos Blanco