Criatures 09/07/2020

Caleidoscopi

Montserrat PB
5 min

Sant Cugat del VallèsAquest matí m’he aixecat fent un breu repàs mental del què ha estat la meva experiència de vida i sento la necessitat de compartir-ho. Malgrat que només deixaré constància d’un 20% del que he viscut i sentit, sé que qui llegeixi i s’interessi per aquesta reflexió concisa, podrà comprendre més, molt més enllà, d’aquestes paraules escrites.

Moltes vegades a la vida he sentit que no encaixava enlloc. Tinc pocs records de la meva època d’estudiant i cap d’ells bo. Jo només pensava en saltar, escalar roques i arbres per tal d’admirar l’horitzó, així com en córrer lliure. M’ocupava el temps ideant tot tipus de coses per casa, muntava tendes de campanya gegants, inventava històries i feia petits llibres. També agafava bestioles que intentava alimentar i, quan tristament morien, les hi feia l’autòpsia; els observava amb el microscopi i intentava entendre el que estava veient. Cada vegada que tenia l’ocasió, m’estirava al terra del bell mig del camps i, mentre mirava les estelles, pensava en l’infinit de l’univers i desitjava poder volar-hi. Recordo que una vagada, per tal que les meves nines tinguessin llum, vaig dedicar-me a muntar un circuit elèctric i un timbre al què trucar quan arribessin a casa. Certament, no puc sinó riure quan recordo tots aquests fets. Tot i que la meva curiositat i idees van ser un dia infinites, tot això es va anar esvaint poc a poc.

A l’escola, concretament durant la primària, malgrat que sempre rebia retrets de tothom perquè suspenia totes les assignatures, després sempre era capaç d’aprovar-ho tot als exàmens de juny, sense gaire estudi ni esforç. Tot i així, el càstig per no haver aprovat durant el curs era inevitable. Mai vaig rebre cap congratulació. Aleshores no entenia gaire bé el què deien els professors i sentia que tot em costava un munt; val a dir que l’ambient familiar tampoc em va ajudar gaire... però aquest és un altre tema.

Recordo tenir tanta vergonya i sentir-me tant vulnerable a classe, que gairebé si respirava quan el professor/a buscava voluntaris per sortir a la pissarra o per donar-li una resposta en veu alta a qualsevol pregunta plantejada. Fins i tot quan un tema m’agradava i m’esforçava per entendre’l, el meu premi era un reforç negatiu i cruel; un càstig per no fer-ho tot sempre bé. “Perquè tu pots i, si no ho fas, és perquè no et dona la gana”, em deien al col·legi i a casa. “Què injust!”, pensava jo, mentre m’esforçava encara menys que abans perquè, total, fes el que fes, sempre tot estava malament. D’aquesta manera m’anava enfonsant cada cop més, caient en una espiral d’introversió, sentiments d’inutilitat i estupidesa.

Amb els companys la situació no era gaire millor. Algun insult que altre, riotes quan no me’n sortia amb alguna cosa i, el pitjor de tot, essent sempre la darrera opció per als treballs, grups i les activitats esportives. Durant les estones de pati acostumava a caminar sola, observant a uns i altres i, quan tenia l’oportunitat d’estar en un grup, aleshores no em divertia res del que feia riure als demés. No els entenia pas i pensava que, com que no entenia el que els hi feia tanta gràcia, jo havia de ser el problema. Això també passava —i encara passa— a l’inrevés. Quan jo em disposava a fer algun comentari amb “chispa”, graciós, ningú m’entenia i acabava rient tota sola, sentint-me estúpida una altra vegada.

La meva autoestima estava cada cop més baixa. Crec que va arribar un moment en què no podia estar-ho més. Volia morir i desaparèixer. Em sentia lletja, ximple i una vergonya tant per mi mateixa com per la meva família. Per sort, un dia una amiga, la qual encara segueix formant part de la meva vida, em va salvar del calvari de la soledat. Ella era una alumna brillant, però compartíem moltes vivència personals similars, molts sentiments d’exclusió... A dia d’avui puc dir que, en part, era jo mateixa qui s’excloïa del grup per totes les pors de rebuig que tenia, pel sentiment d’inferioritat que havia crescut en mi. I sí, ho sé, pensareu que la culpa era meva però, malgrat que és cert que encara em queda molta feina per davant, les coses no són mai tant senzilles.

Un cop acabada l’educació obligatòria, vaig escollir fer FP. El motiu va ser que les religioses de l’escola van dir-me que aquesta opció era per als que no servien per estudiar i, com que, a part de creure que jo formava part d’aquest grup, també volia alguna titulació que em permetés treballar, van assegurar-me que aquest era el camí idoni per a mi. S’ha de dir que aquí les coses van començar a millorar. Les meves notes es van transformar a millor sense gaire esforç. Vaig fer “amistat” amb un grup petit que, la veritat sigui dita, van dur-me per camins que és millor no esmentar. Tot i això, les mostres de desconfiança cap a les meves possibilitats continuaven. Això era a causa de la falta d’esforç, així com la vida que estava escollint però, malgrat tot, cada trimestre demostrava el que sabia de bones a principis, que els meus resultats eren notables, tot i no estudiar gaire i presentant tant sols els deures.

Amb el temps, en la mesura que deixava els estudis, m’endinsava al món laboral, en el qual vaig començar una feina que va dilatar-se durant deu anys a una residència de persones grans d’unes religioses. Elles van ajudar-me, junt amb una companya, ara gran amiga, a entendre que jo podia afrontar tot el que em proposés. M’ho van demostrar delegant-me tasques, demostrant que estaven mil per cent satisfetes i orgulloses de mi. Gràcies a tot això vaig ser capaç de emprendre els estudis de nou. Així vaig arribar a la Universitat, tot compaginant aquest nou projecte amb la feina i, el més important de tot, amb la responsabilitat volguda de cuidar del meu petit plançó.

Amb el temps i amb molta feina personal, vaig aconseguir els meus objectius professionals, tenir una carrera universitària i assolir amb èxit diversos màsters. Actualment, fins i tot estic mirant de començar el doctorat. Així, enrere queden el sentiment d’inutilitat i les frases cruels que s’apoderaven de mi constantment. Sé que encara em queda molta feina a fer, car són molts els danys personals soferts que encara segueixen afectant-me; però la veritat és que ara sé que puc sortir-me’n. Perquè ho vaig poder fer sola durant molt de temps i ara segueix-ho fent-ho amb el suport de la meva família; la que jo he triat i de la qual em sento molt orgullosa.

Els meus fills són un reflex del que jo vaig ser un dia de petita i aquest és un motiu més per lluitar i procurar entendre les coses, perquè aquest coneixement m’acosta encara més a ells i a les seves necessitats personals. Avui sé que encaixo a algun lloc, que no sóc un bitxo estrany i que, d’igual manera que els meus fills, tinc una forma diferent de veure i entendre el món que m’envolta. I ara sé que això és bo.

MPB

stats