Escola de pares

Jordi @novulltwiter

Els grups de whatsapp de pares

És important utilitzar bé els grups de whatsapp de pares. Zoom

És important utilitzar bé els grups de whatsapp de pares. / CÈLIA ATSET

Dins del sobreproteccionisme del que parlem habitualment en aquest blog, no podia faltar-hi un capítol dedicat als grups de whatsapp de pares i mares: ja sigui el de pares i mares de la classe, així com el de futbol, bàsquet, ballet o guitarra.

Tots tenen un comú denominador: el treure responsabilitats als fills, perquè ja saben que si no recorden quins deures hi ha, quina samarreta s’ha de portar a entrenament, o quina cançó s’havia d’assajar a guitarra, els pares els resoldran la papereta a través del grup de whatsapp.

Aquests grups ben utilitzats, poden ser fantàstics, perquè ens poden treure de moltes situacions als pares i mares: buscar acords o unanimitat per si s’ha de fer un detall al mestre o a la mestra i qui té disponibilitat per anar-lo a comprar, preguntar com s’arriba a aquell camp de futbol perdut enmig de la muntanya, o saber quina és aquella botiga on hi tenen la guitarra recomanada... però mal utilitzats, s’acaben convertint en un autèntic martiri.

En grups de whatsapp de pares (i ja no entro a discutir si són el lloc més indicat per enviar-hi vídeos i “memes” d’aquests que ens han reenviat 300 vegades), hi he vist de tot: des de pares que demanen quina pàgina de deures han de fer els seus fills, fins qui demana una foto perquè el nen o nena s’ha deixat el llibre a l’escola, fins qui protesta perquè el seu fill no juga prou minuts en els partits del cap de setmana...

El més gros que hi he vist, en matèria d’absurd i sobreprotector, és el cas d’una mare que a les 8 del matí ens escrivia d’urgència informant que la seva filla havia passat mala nit i es trobava malament, però que la nena volia anar a escola tant sí com no i no sabia què fer. Ja sabeu que ara s’estila molt allò que encara que la nena hagi passat mala nit, si ella diu que vol anar a escola, prevalen els seus desitjos al que diguin els pares o els metges...

I dic jo... és  normal que una mare faci partícip d’aquestes contradiccions personals i familiars tot un curs? És normal fer com una mena de referèndum per whatsapp, sobre què fer en una situació personal? Qualsevol de fora pot entrar a educar els teus fills? Com a pare i mare has de tenir els teus propis criteris establerts... No cal que us digui que tothom hi deia la seva.

I després hi ha grups d’escola que sembla que només estiguin destinats a criticar el mestre o la mestra i el funcionament de l’escola en general. Unes crítiques que sempre vénen fonamentades per les opinions interessades dels nens i nenes, que expliquen als seus pares el que els interessa explicar, i que saben que aquests, faran mans i mànigues per defensar-los, encara que això impliqui passar per sobre del mestre sense conèixer-ne ni la seva versió.

A què treu cap aquest costum de qüestionar i criticar els mestres? I què me’n dieu de fer-ho per grups de whatsapp, desprestigiant i qüestionant a cada moment el docent que té al seu càrrec els fills de tots els aplegats en aquell grup de whatsapp? Seria important que qui tingui res a comentar amb un docent, ho faci amb ell directament, i no generant falses alarmes sobre la seva professionalitat.

Quan es parla d’aquests temes entre els que entenem l’educació d’una manera determinada, és inevitable que surti el famós exemple que quan fa 20 anys als nostres pares un mestre li deia que havíem fet quelcom mal fet: aquell dia hi havia un bon sidral a casa i el nostre penediment com a nens amb el compromís que allò no tornaria a passar. Actualment, passa a l’inrevés: ai del pobre mestre que gosi comentar i ‘criticar’ l’actitud d’algun nen o nena amb els seus pares... en pot sortir escaldat... el mestre!

Cal doncs que els pares comencin a acceptar les malifetes dels seus fills i que els corregeixin quan faci falta. Que els treguin de l’embolcall en el que els tenen. I cal, evidentment, que els infants assumeixin les seves errades, els deixem equivocar i aprenguin quines són les conseqüències de no fer bé les coses, perquè un altre dia estiguin més al cas de les seves responsabilitats. Només així, els ajudarem a fer-se grans i a aprendre que no poden estar tota la vida depenent dels seus pares, que no els podran salvar sempre de tot.