Escola de pares

Jordi @novulltwiter

Rebequeries de supermercat

Un tema que sempre m’ha inquietat molt i que és a l’ordre del dia en moltes famílies (en aquesta línia de no tenir mai cap NO pels seus fills i que no s’hagin d’enfrontar mai a cap tipus de frustració), és el menjar dins el supermercat i fer-hi uns espectacles de pel·lícula.

Quants de vosaltres no heu anat conduint el vostre carret de la compra i us heu creuat amb un altre carret, amb un nen o nena dins, que està fent el seu aperitiu particular? Els identificareu de seguida perquè mai són pomes, ni peres, ni plàtans. Sempre són patates fregides (en totes les seves varietats), productes de pastisseria industrial i sovint acompanyats d’algun suc o batut de xocolata.

Ja d’entrada, mai em lliguen els horaris d’aquests menjars amb la imminent hora de dinar o sopar i després, que com deia, mai són àpats saludables ni, ara que està de moda dir-ho així, de primera necessitat.

Jo crec que hi ha una relació directa entre aquests nens i els que van pel supermercat fent la gran marranada, cridant com si no hi hagués demà i en alguns casos, agredint a puntades de peus els seus propis pares. El dia que aquells pares no els concedeixen quelcom que pels nens ja és el més normal del món, fan el gran show, perquè no hi estan acostumats i saben que els funciona.

De fet i en moltes ocasions, quan has recorregut un parell de passadissos més pel supermercat i has girat un parell de cantonades, molts cops tornes a retrobar-te amb aquella família i el nen que feia l’espectacle, que miraculosament s’ha calmat, mentre endrapa una bossa XL de Boca Bits.

Així doncs, per què es sobreprotegeix tant la mainada? Per què ordenen i els pares obeeixen? No hi ha cap hàbit d’alimentació? No se’ls pot ensenyar que les coses abans d’encetar-les, s’han de pagar a la caixa? I sobretot, tan important és menjar aquelles patates fregides en aquell precís instant, sense poder esperar ni un segon més? Tan ‘educats’ estan a la immediatesa dels seus pares en donar-los-ho tot, que no acceptarien ajornar aquest àpat?

És evident que aquests comportaments en el supermercat denoten l’educació d’aquests nens i nenes per qui mai ningú ha tingut un NO com a resposta. Per no sentir-los. Per no enfrontar-s’hi. Per no perdre-hi ni un minut. En definitiva, per no educar-los en els valors d’altra banda tan necessaris en aquesta societat actual. I dic jo... per això ens plantegem ser pares? Per un cop nascut aquell infant tan desitjat, no marcar-li cap límit i deixar-li fer el que vol tot el dia?

Després aquests nens són els que ens vénen a l’escola i intenten fer-nos les mateixes rebequeries que fan a casa, perquè estan acostumats a fer el que volen. I és clar, els costa acceptar que a l’escola funcionem diferent que a casa, i que hi ha un ordre, uns hàbits, una manera de fer conjunta i que no podem fer en cada moment el que ens ve de gust. I això, els frustra. I molt. I no entenen res.

Uns mateixos nens que s’aniran fent grans, i serà aleshores quan seran els seus pares els qui vindran a parlar amb els mestres i a confessar que ja no saben què fer amb ells i que la seva educació se’ls n’ha anat d eles mans. Un espiral que no para de girar i que no tindrà aturador. I tot va començar en un carret de supermercat...

Ensenyar-los a conviure amb la frustració també és feina nostra per quan els vinguin els fracassos de debò. Zoom

Ensenyar-los a conviure amb la frustració també és feina nostra per quan els vinguin els fracassos de debò. / GETTY