Què és un ‘guau-guau’? I un ‘tete’ i una ‘tata’? Parlem-los bé, no?

Escoltava una vegada en Quim Monzó fer una interessant reflexió (amb la seva ironia i sarcasme habituals) sobre els pares i mares que utilitzen onomatopeies per parlar amb els seus fills, o infantilitzen el vocabulari. En Monzó deia que això és tractar els nens com cretins, i no li falta raó.

A què treu cap dir-li a un nen o nena quan veu un gos: “mira quin ‘guau-guau’”? I aquells que quan tenen el menjar a taula, els diuen que ja tenen a punt el ‘nyam-nyam’? I què me’n dieu dels que són a pagès i veuen un gall i en comptes de dir-los la paraula pel seu nom, també els posen aquest llenguatge infantilitzat per dir-n’hi ‘el quiquiriquic’? I els que fomenten que els seus fills es refereixin al germà com “el tete” i a la germana com “la tata”?

Podríem omplir pàgines d’exemples com aquests, que cap d’ells per cert, aporta res de positiu als més petits, més enllà de confondre’ls i infantilitzar-los més del compte, a l’hora d’anar posant nom a les coses.

I compte, que en el cas de les onomatopeies, no tinc res en contra de la seva utilització amb els nens i nenes. És més, una onomatopeia com "guau-guau" (que en català seria "bup-bup") pot arribar a ser deliciosa. Però sempre ben contextualitzada, per exemple en un conte, quan imitem el que fa un gos. I aquí sí, ens hi podem recrear tant com vulguem. Però aquesta mateixa onomatopeia resulta molt poc productiva quan en un context habitual substitueix la paraula "gos". Penseu també, que dir-los nous noms a les coses a nens i nenes tan petits, és donar-los doble feina: primer han d'aprendre "guau-guau" i aniran fent, fins el dia que se n’adonin que d’allò que ells n’han estat dient “guau-guau”, en realitat, se’n diu "gos".

Mereixen un capítol a part les parelles que entre elles, es diuen “papa” i “mama” davant dels nens (i segurament ja ho acabaran fent en el seu dia a dia, sense els infants). Els seus fills han d’entendre que només ells es poden dirigir als seus progenitors dient-los “papa” i “mama”, perquè aquests, no són papa i mama de ningú més. Quin embolic si veuen que la parella també s’ho diu... I els avis? No heu vist mai a la cua del supermercat una parella d’avis fent la compra i quan es dirigeixen l’un a l’altre dir-se “papa” o “mama”? Pot haver-hi una situació més ridícula en el tracte entre adults?

Entre tantes intromissions gratuïtes, n’hi ha d’altres que s’utilitzen per facilitar les coses a nens i nenes. l és que durant un període del seu desenvolupament, els costa molt l'ús dels díctics, que són les paraules que "assenyalen" un lloc, una cosa o una persona del context: "jo" es refereix a mi quan parlo jo, però es refereix a tu quan parles tu. Per això, probablement, es fa servir molt la tercera persona: "ara el pare jugarà amb tu", en lloc de "jo jugaré amb tu". I això podria explicar l'ús d'aquestes etiquetes més fixes: en aquest cas, "el pare" és el pare per a l'infant i per al mateix pare.

Cal tenir clar doncs, i tant si la nostra llengua materna és el català, com si és el castellà, com l’hongarès, que és important dir sempre les coses pel seu nom. Caldrà donar-los un bon model i que no els fem més intromissions en la llengua (i a consciència), de les que per desgràcia aniran trobant en el seu dia a dia. Segurament la infantilització del lèxic obeeix a una bona intenció comunicativa, perquè els adults posem en marxa un seguit d'estratègies perquè els infants ens entenguin: parlem més a poc a poc, vocalitzem més, usem entonacions variades... I canviar el lèxic seria una cosa més, però no cal! No vulguem infantilitzar els nens i nenes també en el llenguatge. Parlem-los tant bé com puguem i sabem. Va, fem-ho per ells!