Escola de pares

Jordi @novulltwiter

Què és un ‘guau-guau’? I un ‘tete’ i una ‘tata’? Parlem-los bé, no?

Una mare dialoga amb el seu fill. Zoom

Una mare dialoga amb el seu fill.

Escoltava una vegada en Quim Monzó fer una interessant reflexió (amb la seva ironia i sarcasme habituals) sobre els pares i mares que utilitzen onomatopeies per parlar amb els seus fills, o infantilitzen el vocabulari. En Monzó deia que això és tractar els nens com cretins, i no li falta raó.

A què treu cap dir-li a un nen o nena quan veu un gos: “mira quin ‘guau-guau’”? I aquells que quan tenen el menjar a taula, els diuen que ja tenen a punt el ‘nyam-nyam’? I què me’n dieu dels que són a pagès i veuen un gall i en comptes de dir-los la paraula pel seu nom, també els posen aquest llenguatge infantilitzat per dir-n’hi ‘el quiquiriquic’? I els que fomenten que els seus fills es refereixin al germà com “el tete” i a la germana com “la tata”?

Podríem omplir pàgines d’exemples com aquests, que cap d’ells per cert, aporta res de positiu als més petits, més enllà de confondre’ls i infantilitzar-los més del compte, a l’hora d’anar posant nom a les coses.

I compte, que en el cas de les onomatopeies, no tinc res en contra de la seva utilització amb els nens i nenes. És més, una onomatopeia com "guau-guau" (que en català seria "bup-bup") pot arribar a ser deliciosa. Però sempre ben contextualitzada, per exemple en un conte, quan imitem el que fa un gos. I aquí sí, ens hi podem recrear tant com vulguem. Però aquesta mateixa onomatopeia resulta molt poc productiva quan en un context habitual substitueix la paraula "gos". Penseu també, que dir-los nous noms a les coses a nens i nenes tan petits, és donar-los doble feina: primer han d'aprendre "guau-guau" i aniran fent, fins el dia que se n’adonin que d’allò que ells n’han estat dient “guau-guau”, en realitat, se’n diu "gos".

Mereixen un capítol a part les parelles que entre elles, es diuen “papa” i “mama” davant dels nens (i segurament ja ho acabaran fent en el seu dia a dia, sense els infants). Els seus fills han d’entendre que només ells es poden dirigir als seus progenitors dient-los “papa” i “mama”, perquè aquests, no són papa i mama de ningú més. Quin embolic si veuen que la parella també s’ho diu... I els avis? No heu vist mai a la cua del supermercat una parella d’avis fent la compra i quan es dirigeixen l’un a l’altre dir-se “papa” o “mama”? Pot haver-hi una situació més ridícula en el tracte entre adults?

Entre tantes intromissions gratuïtes, n’hi ha d’altres que s’utilitzen per facilitar les coses a nens i nenes. l és que durant un període del seu desenvolupament, els costa molt l'ús dels díctics, que són les paraules que "assenyalen" un lloc, una cosa o una persona del context: "jo" es refereix a mi quan parlo jo, però es refereix a tu quan parles tu. Per això, probablement, es fa servir molt la tercera persona: "ara el pare jugarà amb tu", en lloc de "jo jugaré amb tu". I això podria explicar l'ús d'aquestes etiquetes més fixes: en aquest cas, "el pare" és el pare per a l'infant i per al mateix pare.

Cal tenir clar doncs, i tant si la nostra llengua materna és el català, com si és el castellà, com l’hongarès, que és important dir sempre les coses pel seu nom. Caldrà donar-los un bon model i que no els fem més intromissions en la llengua (i a consciència), de les que per desgràcia aniran trobant en el seu dia a dia. Segurament la infantilització del lèxic obeeix a una bona intenció comunicativa, perquè els adults posem en marxa un seguit d'estratègies perquè els infants ens entenguin: parlem més a poc a poc, vocalitzem més, usem entonacions variades... I canviar el lèxic seria una cosa més, però no cal! No vulguem infantilitzar els nens i nenes també en el llenguatge. Parlem-los tant bé com puguem i sabem. Va, fem-ho per ells!