Escola de pares

Jordi @novulltwiter

Perdre el seient o perdre la vergonya

L'autobús també pot ser un 'bon' lloc per tenir els nostres joves en una bombolla. Zoom

L'autobús també pot ser un 'bon' lloc per tenir els nostres joves en una bombolla. / R.C

Si heu llegit la meva biografia en aquest mateix blog, veureu que el que més em preocupa de la manera que tenen d’educar els seus fills la majoria de famílies avui en dia, és que els ho donin tot, mai tenir un NO per res per a ells, fins i tot si això suposa saltar-se qualsevol valor que els poguem transmetre com l’esforç, la solidaritat, el companyerisme, l’estima… convertint-los en petits dictadors, que fan el que volen les 24 hores del dia, i que quan fora de casa troben algú que els vol marcar alguna norma o límit, no ho accepten de cap de les maneres, amb el conseqüent conflicte i frustració que això els acaba generant.

Per impossible que pugui semblar, el cas que exposo és real. Quarts de 6 de la tarda d’un dia laborable. Autobús ple, amb gent dreta agafada a la barra. Puja una dona d’uns 50 anys, amb un marrec de 15 o 16, segurament el seu fill. Un home de més de 70, en veure-la, té la cavallerositat d’aixecar-se i oferir-li el seu lloc a la dona. Aquesta accepta, però és per fer-hi seure el noi.

Quan ho veuen els meus ulls, no dono crèdit. No només cada cop s’estila menys això de deixar seure la gent gran a Metro i autobús, sinó que una mare permet que un home de 70 s’aixequi i cedeixi el seu lloc... perquè se n’acabi beneficiant el que té millors cames per reaccionar a una hipotètica frenada del conductor.

Aquell home però, que és gat vell, i suposo que de la vella escola (la que no em cansaré de reivindicar en els meus escrits), es queda astorat mirant aquella dona i li diu que si ella no vol seure, ja pot dir-li al noi que s’aixequi, perquè ell vol recuperar el seu seient fins arribar a la seva parada. El noi, incrèdul, clar, perquè tota la vida ho deu haver tingut tot i no entén que aquell dia ell no serà el rei de la festa, s’aixeca perquè l’avi recuperi el seu lloc.

Aquesta és la història. I la mare sense cap vergonya, i segurament maleïnt l’avi, continua el viatge fins que baixen, i els perdo de vista a la primera cantonada que gira l’autobús. Abans però, tinc temps de veure que la mare carrega amb 3 bosses, mentre el fill no hi porta res a les mans. Només el mòbil d’última generació.