Blog | Escola de pares
01/06/2020

Pares i mares entrenadors

4 min
Alguns pares i mares creuen ser també entrenadors.

Tinc amics i amigues que a més de ser mestres, dediquen bona part del seu temps lliure a fer d’entrenadors i entrenadores de futbol, bàsquet, handbol, gimnàstica rítmica…els apassiona l’esport que han triat! L’han practicat i s’han format per ser-ne entrenadors i sempre els ha encuriosit molt poder-ho fer, pel fet de tenir l’oportunitat de veure també, com són els nens i nenes en altres àmbits que no siguin l’escolar.

I és clar, intenten transmetre els valors que pot arribar a generar l’esport: l’esforç, la constància, l’esportivitat, la companyonia, la solidaritat, l’empatia, l’amistat... Molts d’aquests entrenadors però, estan ben martiritzats i alguns fins i tot, han acabat plegant de les seves tasques al capdavant dels seus equips “per motius personals”.

Aquests motius personals són en realitat, que han topat amb la figura d’algun pare-mare-entrenador que els ha amargat l’existència posant entrebancs a la seva feina. Que els qüestiona les seves decisions. Que els diu, o a ells, o a la directiva, el que han de fer. Potser perquè veu un talent i unes qualitats en el seu fill o filla, que l’entrenador no veu. Potser perquè exigeix un tracte concret, uns minuts de joc, quin company hi té lloc a l’equip i quin no... quelcom que no pot exigir. No només perquè no és ell qui hi entén i lidera el grup i per tant, se n’ha de mantenir al marge, sinó perquè oblida que en les categories inferiors i en el cas d’esports d’equip, sovint es prioritza donar minuts a tothom i rotar les absències en les convocatòries, perquè el pastís estigui repartit i tothom gaudeixi de la seva passió.

I aquí entrem en un espiral de persecució a l’entrenador/a, ja sigui per whatsapp, a crits en el mateix camp de futbol o pista de bàsquet, handbol o patinatge, o els més professionals de la matèria, ho fan als “despatxos” dels coordinadors, en lamentables suggeriments/exigències que a vegades (depenent de la paciència del president o coordinador de torn) desemboquen en picabaralles dialèctiques.

Hi ha pares-mares-entrenadors de tota mena: des dels que diuen que l’entrenador “els està entrenant amb un nivell massa baix”, fins els que creuen que el nen o nena “necessita algú que li sàpiga treure més profit”, passant per aquells que agafen l’entrenador per banda o entren als despatxos per dir qui ha de jugar i qui no, i a denunciar companys d’equip del seu fill, perquè quedin desconvocats per a propers partits. Joc brut sense escrúpols i moviments dignes dels millors detectius privats, per tenir el seu fill o filla en la seva bombolleta i que ho pugui jugar tot, en detriment dels altres companys.

En tot cas, és evident que aquests pares-mares-entrenadors van generant un ambient a casa contra l’entrenador (i en molts casos, contra la resta de companys i per tant, amics i amigues dels infants) que el nen o nena, que ho sent tot el dia, percep i n’és partícip, acaba convencent-se que té un mal entrenador (i uns mals companys) i que té via lliure per fer-li i dir-li el que vulgui al “míster”, perquè tindrà el suport familiar.

I això és exactament el que li va passar a un bon amic fa uns mesos, abans del confinament, després de donar la convocatòria pel cap de setmana, just quan acabaven l’entrenament de divendres amb els cadets que entrena: va veure com un futbolista (que havia estat malalt mitja setmana i no havia pogut entrenar) marxava als vestidors i quan era a l’alçada dels pares deia cridant, perquè el sentís tothom: “este retrasado no me ha convocado para el sábado”.

És gros, oi? Quin ha de ser el pensament de la resta de companys en sentir aquestes paraules? Què han transmès aquests pares al seu fill? Un entrenador ha de suportar això? Un club es pot permetre tenir jugadors així a la seva plantilla, sigui de la categoria que sigui? Quin mal estan fent aquest perfil de pares al seu fill, tant a l’hora de formar-lo com a persona, així com si mai es vol dedicar a l’esport que practica, que amb uns pares així, ja li puc avançar que se li tancaran moltes portes.

Això quedaria en anècdota (si m’ho permeteu, de mal gust) si els pares d’aquest “esportista” haguessin agafat de l’orella el seu fill, s’haguessin disculpat avergonyits a l’entrenador i haguessin marxat cap a casa amb la cua entre cames. Però, què voleu? Si el nen va dir el que sent a casa. Va dir el que els seus pares volien que digués...

Un cop més, uns pares que van a mort amb tot el que digui o faci el seu fill, van esperar-lo a què sortís dutxat dels vestidors, per junts, esperar l’entrenador, que segurament, els va dedicar més temps del que es mereixerien i els va donar més explicacions del compte. Un nen doncs, que sortia reforçat pels seus pares, per haver dit “retrasado” al seu entrenador, que encara va haver de justificar-los la convocatòria. Veure per creure.

Una cosa és clara: no és problema de l’entrenador. El problema és d’aquests pares i per extensió i adoctrinament, del fill. Encara que canviï d'entrenador, de club o d’esport, el problema hi seguirà sent. No podem permetre aquesta figura de pare-mare-entrenador, que vol fer més del que li pertoca envaint les parcel·les dels professionals. Fan un flac favor principalment als seus fills o filles, que són els que en sortiran més perjudicats. El sobreproteccionisme arribant també al món de l’esport. Si teniu mainada fent algun esport, us en creuareu algun. Calceu-vos!

stats