Escola de pares

Jordi @novulltwiter

Criatures que miren porno? No pot ser!

L'idoni seria que els nens i nenes, en les estones de pantalla, tinguin un adult a prop. Zoom

L'idoni seria que els nens i nenes, en les estones de pantalla, tinguin un adult a prop. / Xavier Bertral

Diferents estudis afirmen que el primer accés de molts nens i nenes a la pornografia s’avança ja als 8 anys. Una dada esfereïdora que no ajuda gens a la construcció d’una societat que en gran part, navega sense rumb. Penseu en com éreu cadascú de vosaltres amb 8 anys, en què pensàveu i quines inquietuds i ganes de jugar teníeu (a jocs de nens i nenes de 8 anys) i imagineu-vos veient aquestes imatges de la nova pornografia violenta, masclista i vexatòria.

Precisament el programa “No pot ser” d’en Jordi Basté, va voler conèixer-ne les conseqüències i els riscos d’aquesta dada i el periodista va anar a un institut a fer diferents preguntes sobre el tema, que els estudiants responien de manera anònima des del mòbil i els resultats es projectaven a la pissarra digital.

Nens i nenes d’entre 13 i 14 anys, que el 80% han accedit a la pornografia i gairebé la meitat ja l’havien vist a Educació Primària. A més, la majoria coneixien a la perfecció l’argot pornogràfic, sabien tots els detalls de diferents situacions relacionades amb la pornografia i havien fet “sexting” (enviar-se fotografies amb contingut sexual pel telèfon mòbil) amb companys i companyes. Cap d’ells respectava els avisos de les webs, que adverteixen (amb la boca petita) que no es pot seguir navegant-hi si no ets major d’edat i tot plegat, ho explicaven entre riures nerviosos i suposo que amb mòbil a la butxaca ja des que anaven a l’escola.

Per si tot no fos per apretar a córrer, encara cridava més l’atenció el paper galdós dels pares i mares aplegats al programa per comentar la jugada, que se sorprenien quan anaven veient els vídeos que corren per les xarxes de pornografia dura, violència, “manades”(violadors en grup), vexant el cos de la dona i que segurament els seus fills ja han vist fa temps.

Tots i totes es tapaven els ulls i tiraven de frases com “les tecnologies i la pornografia han vingut per quedar-se” o un pare que admetia obertament no ser capaç de prohibir o controlar que la seva filla adolescent pengi fotos sensuals a les xarxes. Un autèntic despropòsit. Cap d’ells però, no afrontava la situació ni es preguntava què han fet malament o què no han fet, per haver contribuït a arribar a aquesta situació i no paraven de justificar-ho parlant dels temps que els ha tocat viure...

Els adults, amb aquesta actitud, acabem sent col·laboracionistes de la situació de fragilitat i vulnerabilitat en què cauen nens i nenes davant un tema que els va molt gros. I no toca. A més, com que l’únic sexe que han vist, és el porno, ho agafen com a referent perquè no ho poden comparar amb altres experiències. I amb una pornografia cada cop més vinculada al patriarcat i al masclisme i a la deshumanització del cos de la dona, creuen que la postura submisa i passiva de la dona és i ha de ser tal i com s’escenifica en els vídeos. I que ja ha de ser així i els ha d’agradar. Aquest rol ha de tenir l’home? I la dona? Això és el que representa que els haurà d’agradar fer als uns, i deixar-se fer a les altres?

D’aquí el rol masclista del sexe, per als nens i per les nenes... Els experts afirmen que hi ha una relació entre l’increment de la violència sexual en grup i el consum de la pornografia. Així mateix, 1 de cada 4  violacions en grup, són gravades pels seus autors i les fan circular. Podeu imaginar-vos per quant es poden multiplicar aquestes pràctiques repugnants en els propers anys, si els nens cada cop més ho integren i ho viuen amb normalitat?

I ara torno a la responsabilitat de pares i mares i que és la mare dels ous de l’article: de debò que encara ningú es pregunta si és necessari que nens i nenes tan petits hagin de disposar d’un dispositiu mòbil amb accés a tot? Qui controla el que fan aquests petits amb els seus telèfons? De ben segur que el més fàcil és donar un mòbil a un nen quan ens el demana, per no sentir-lo més i de pas tenir-lo entretingut. Però ningú pensa en els danys col·laterals que això li generarà? La inadequació dels pares comprant mòbils a una edat que no pertoca, tenint accés a una sèrie d’informació inescaient, entre ella, la que té contingut sexual i pornogràfic, en un moment en què encara no estan preparats mentalment i evolutivament per comprendre el que es trobaran, és una negligència de conseqüències incalculables.

Seria, al meu parer, a partir dels 14 o 15 anys, quan entenc jo que comencen a estar preparats per tenir un mòbil a les mans. Mai abans (només cal que recupereu el “No pot ser!”, capítol Sexe Digital, per adonar-vos-en). I això sí, ja des d’abans de donar-los aquesta bomba de rellotgeria anomenada mòbil, havent fet molta pedagogia sobre com utilitzar-lo correctament i rebent un acompanyament constant per part dels pares. Bé, i parteixo de la base que el problema de l’accés a la pornografia en edats primerenques rau en els mòbils, perquè les estones que passen a l’ordinador de casa o la tauleta, són amb els pares a prop, donant un cop d’ull al que fan, oi? Perquè suposo, que en cap casa passa que els nens es refugien en les pantalles amagats en un racó del pis o casa, mentre els seus pares es desvinculen de les seves responsabilitats parentals, no?