Escola de pares
Aquest blog també es podria haver titulat "Nens bombolla". En ell, intento explicar-hi per què és imprescindible no sobreprotegir els nostres fills. Ets pare o mare i a casa teva hi manen els teus fills? A tu et sembla fantàstic. A mi, no. Llegeix-me i en parlem...
6
Dormir al llit dels pares
Aquest dia en Jordi Évole entevistava Leo Messi. Entre les diferents preguntes que li va fer, alguna de personal. I aquí, l’astre argentí es va deixar anar. Messi va confessar que sovint els seus 3 fills van a dormir al llit amb els pares i que per un d’ells, ja s’ha convertit en el pa de cada dia.
Remenant per la xarxa, em van començar a aparèixer tuits de diferents persones que, aprofitant aquesta entrevista, empatitzaven amb Messi i contents, relataven que ara encara l’idolatren més, en aquest cas, per tenir quelcom en comú amb ell.
El dormir dels nens, com tot, també s’educa. És un pas...
Desautoritzar el mestre. Empoderar l’infant.
Fa uns dies parlava amb un bon amic mestre i m’explicava un nou cas com un cabàs, sobre la cada cop més estesa sobreprotecció de fills i filles. Un cas extrem que mostra les animalades que poden arribar a fer alguns pares i mares, per defensar l’indefensable, si qui l’ha feta de l’alçada d’un campanar és el seu propi fill.
Us poso en situació: escola concertada, també amb alumnes d’ESO i Batxillerat. Una professora arriba a la sala de mestres en acabar la jornada i quan agafa la seva bossa per marxar cap a casa, se n’adona que la té oberta. Ben alarmada, mira dins, on també hi troba el...
Tornada a l’escola: ploren els nens o els pares?
La tornada a l’escola és imminent. No sabem com anirà tot plegat en aquest any tan estrany, però el que és evident és que ja tenim aquí el primer dia: el de les clàssiques corredisses de bon matí, per arribar a l’escola a l’hora que toca i començar un nou curs escolar.
Un moment que molts pares i mares no saben com afrontar. El de deixar els seus petits (i a vegades no tan petits) en mans d’algú altre que no siguin ells mateixos. Comiats eterns i que en aquests casos, acostumen a tenir un comú denominador: el grau de plorera del nen o nena en arribar a la llar d’infants o a l’escola,...
Colònies sense quedar-s'hi a dormir no són colònies!
Aquest maleït virus del COVID-19 ens està portant pel camí de l’amargura. Ja fa mesos que dura la broma i són massa les coses de les que ens ha privat, amb tant de temps confinats a casa i ara que podem sortir, ho hem de fer amb tantes precaucions, que mai acabem de tornar a la normalitat.
Els que segurament n’han patit més les conseqüències són els nens i nenes, que a més de quedar-se sense poder assistir a l’escola, amb tots els seus amics i mestres i en definitiva, sense la seva rutina a la que serà la seva llar durant la infantesa i on hi viuran més experiències i aventures, també...
Pares i mares entrenadors
Tinc amics i amigues que a més de ser mestres, dediquen bona part del seu temps lliure a fer d’entrenadors i entrenadores de futbol, bàsquet, handbol, gimnàstica rítmica…els apassiona l’esport que han triat! L’han practicat i s’han format per ser-ne entrenadors i sempre els ha encuriosit molt poder-ho fer, pel fet de tenir l’oportunitat de veure també, com són els nens i nenes en altres àmbits que no siguin l’escolar.
I és clar, intenten transmetre els valors que pot arribar a generar l’esport: l’esforç, la constància, l’esportivitat, la companyonia, la solidaritat, l’empatia, l’amistat......
Criatures que miren porno? No pot ser!
Diferents estudis afirmen que el primer accés de molts nens i nenes a la pornografia s’avança ja als 8 anys. Una dada esfereïdora que no ajuda gens a la construcció d’una societat que en gran part, navega sense rumb. Penseu en com éreu cadascú de vosaltres amb 8 anys, en què pensàveu i quines inquietuds i ganes de jugar teníeu (a jocs de nens i nenes de 8 anys) i imagineu-vos veient aquestes imatges de la nova pornografia violenta, masclista i vexatòria.
Precisament el programa “No pot ser” d’en Jordi Basté, va voler conèixer-ne les conseqüències i els riscos d’aquesta dada i el periodista...
COVID-19 o pares i mares que no suporten els seus fills
Si una cosa ha quedat clara aquests dies de confinament, és que alguns pares i mares han arribat al límit de la paciència amb els seus fills a casa. I no em refereixo precisament a pares i mares que es dediquen professionalment a la sanitat, i que desbordats de feina i angoixa, estan fent mans i mànigues per salvar vides al mateix temps que ho compaginen amb quan arriben a casa, salvaguardar la salut dels més petits.
Em refereixo a aquells pares i mares que o bé perquè han perdut la feina, o bé perquè la situació extraordinària que estem vivint els obliga a quedar-se a casa, han manifestat...
Què és un ‘guau-guau’? I un ‘tete’ i una ‘tata’? Parlem-los bé, no?
Escoltava una vegada en Quim Monzó fer una interessant reflexió (amb la seva ironia i sarcasme habituals) sobre els pares i mares que utilitzen onomatopeies per parlar amb els seus fills, o infantilitzen el vocabulari. En Monzó deia que això és tractar els nens com cretins, i no li falta raó.
A què treu cap dir-li a un nen o nena quan veu un gos: “mira quin ‘guau-guau’”? I aquells que quan tenen el menjar a taula, els diuen que ja tenen a punt el ‘nyam-nyam’? I què me’n dieu dels que són a pagès i veuen un gall i en comptes de dir-los la paraula pel seu nom, també els posen aquest...
Els grups de whatsapp de pares
Dins del sobreproteccionisme del que parlem habitualment en aquest blog, no podia faltar-hi un capítol dedicat als grups de whatsapp de pares i mares: ja sigui el de pares i mares de la classe, així com el de futbol, bàsquet, ballet o guitarra.
Tots tenen un comú denominador: el treure responsabilitats als fills, perquè ja saben que si no recorden quins deures hi ha, quina samarreta s’ha de portar a entrenament, o quina cançó s’havia d’assajar a guitarra, els pares els resoldran la papereta a través del grup de whatsapp.
Aquests grups ben utilitzats, poden ser fantàstics, perquè ens poden...
Rebequeries de supermercat
Un tema que sempre m’ha inquietat molt i que és a l’ordre del dia en moltes famílies (en aquesta línia de no tenir mai cap NO pels seus fills i que no s’hagin d’enfrontar mai a cap tipus de frustració), és el menjar dins el supermercat i fer-hi uns espectacles de pel·lícula.
Quants de vosaltres no heu anat conduint el vostre carret de la compra i us heu creuat amb un altre carret, amb un nen o nena dins, que està fent el seu aperitiu particular? Els identificareu de seguida perquè mai són pomes, ni peres, ni plàtans. Sempre són patates fregides (en totes les seves varietats), productes de...
Jordi @novulltwiter
Sóc graduat en Mestre en Educació Infantil per la UdG. Vaig recorrent les escoles públiques del país i també he treballat a la concertada i en llars d'infants. També sóc comunicador, parlo per la ràdio quan em conviden, escric quan em deixen i piulo quan em ve bé. Pare de 3, sóc un romàntic de l'educació. L'entenc com la d'abans: uns pares que prenen decisions pel bé de la família i uns fills que les accepten i obeeixen. He creat aquest blog, cansat de veure que avui en dia això ja no és així i que a la majoria de cases, hi manen els nens. Quina patacada es fumbran aquests 'petits dictadors' quan es facin grans i vegin que no tothom els dona la raó i que no toleren la frustració!
