Com escapar del rol d’home sense mirar enrere

Els nostres pares van tenir uns models terribles de masculinitat. Nosaltres volem fer equip amb les mares. Cal aprofitar que els bebès són els únics que no tenen cap idea prefixada i no assumeixen res pel gènere. Volem participar de conductes socialment vistes com a maternals fins ara.

I per això no volem que se’ns valorin extraordinàriament tasques que són d’allò més ordinàries, ni com a pare ni de la llar. Ens ha passat a tots i va més enllà de tenir fills. Si et venen ínfules èpiques de papa model, pensa que el compliment, la floreta, més que una cosa positiva en si mateixa, ve d'unes expectatives de paternitat (i de masculinitat en general) pèssimes. Recorda que som hereus dels nostres ancestres papaleolítics i així és molt fàcil quedar bé. És molt fàcil fer-ho millor, però és molt trist que sigui així.

No si val a sentir-se revolucionari fent una cosa que hauria de ser normal! Fora la cara de "ho faig per consciència i perquè crec que així ha de ser” i a esperar el reconeixement! Cal fer i visualitzar sense pedanteria per no generar rebuig i fer escola al nostre voltant. Normalitzem sense fer-nos l'heroi, amb l'exemple. Però no acceptar l'elogi no sempre és fàcil, oi papanates?