Rosa Díaz ha trepitjat, amb la seva companyia La Rous Teatre, gairebé tots els escenaris de Vilafranca. En realitat, ha trepitjat escenaris de mig món. I avui, envoltada de premis, aplaudiments, respecte i sobretot persones que l’estimen, fa la maleta des de Granada per venir a divertir-nos i a divertir-se un cop més a la Fiet.
Poques companyies i poques persones coneixen millor que tu la Fiet...
Des de l’inici vaig intuir que l’equip de la Fiet tenia un projecte pel qual valia la pena apostar, acompanyar-los i donar suport a la seva iniciativa.
Des de principi dels 80 fins ara han canviat de manera radical les formes de relació dels nins i joves amb el món que els envolta. Però encara aconseguiu que s’asseguin davant un escenari, s’apaguin els llums i mantinguin tota la seva atenció... La curiositat és el que no mor?
Per sort la curiositat no mor, però també la capacitat que tenen d’imaginar, sorprendre’s, deixar-se portar per propostes que els convidin a inventar altres mons possibles.
La Fiet ha apostat sempre per considerar els infants i joves com a espectadors de primera. Els espectacles, per a ells, també han de ser així, de primera?
Els espectacles que es presenten per a la infància han de ser creats amb el mateix rigor, qualitat, respecte i cura, o més, que els dels adults, ja que els infants són “públic captiu” que van a veure el que l’adult ha decidit.
Vilafranca obre les portes, de manera real i no figurada a les companyies que participen en la Fiet. Què us aporta aquesta proximitat?
La fira dóna la possibilitat d’estar com en família. De trobar-se amb la gent d’una manera directa, de viure amb el poble, habitar a ca seva i fer-te’n sentir part. A diferència d’altres fires de l’Estat que s’han massificat impedint el contacte i la fluïdesa entre programadors i companyies, en aquesta es conserva. S’ha mantingut al llarg d’aquests anys un alt nivell de programació, on es troba qualitat, quantitat, diversitat i presència nacional i internacional. Els teatres, els auditoris, aquests immensos recintes que s’han construït aquests anys... només s’ompliran si els adults van al teatre. I per anar-hi, cal tenir l’hàbit d’anar-hi. Podria fer un discurs sobre la importància d’assistir al teatre i que els pares i mares, educadors en general, duguin els infants al teatre, però em qued amb aquesta frase: “La Cultura per a l’artista és un servei; per a la institució, una obligació, i per al poble és un dret”.
Teniu una de les companyies més premiades els darrers anys. Solen coincidir premis i aplaudiments?
Des que vaig fundar La Rous i vaig començar a treballar en solitari, sempre he sentit la calor del públic. Això m’ha donat forces per continuar creant i treballant. És evident que l’aplaudiment et dóna pistes del que has agradat. Mai no m’havia parat a pensar en aquesta pregunta, crec que els premis serveixen per a una mateixa, potser com un regal a la perseverança.
Contau-me alguna anècdota de la Fiet que encara conteu en els sopars amb amics.
Una nit vam estar sopant amb els Vaivén. Després del sopar ells ens explicaven que estaven allotjats en una residència de gent gran als afores del poble. Aquell lloc els feia por, hi havia renou, tot grinyolava... Vàrem aprofitar la por al cos que portaven per perseguir-los fins al centre on s’allotjaven i fer-los una broma. Gerardo, Sole i jo, amb dos tècnics d’una altra companyia que ens trobàrem en arribar a la residència, pujàrem fins a la primera planta on s’allotjaven. Els quatre estaven dins i van apagar el llum. Vam pujar una cadira de rodes i vàrem començar a caminar pels passadissos fent els gemecs d’una dona plorant, els tiràvem coses a la porta i hi pegàvem amb la cadira perquè obrissin. Ells, molt espantats, no volien sortir. Vam començar a pegar cops a les canonades i vàrem apagar el llum del llarg passadís. Després d’una estona llarga fent renous i veus, van sortir tots junts amb una llanterna recorrent el llarg passadís i cridant: “Qui hi ha aquí? Sortiu!”. En la foscor i de cop vàrem botar damunt ells cridant. Va ser un ensurt impressionant, no s’ho esperaven... Vàrem estar parlant d’aquesta anècdota la resta de la fira.
