TRINITAT GILBERT

Vull ser feliç! La família hauria de ser un oasi

Vull ser feliç!
 La família hauria de ser un oasi / IL·LUSTRACIONS: REBECA LUCIANI Zoom

“El maltractament infantil és escàs a l’Estat, però no tant com s’hauria d’esperar d’una societat autodenominada civilitzada o moderna”, expliquen Anna Rigat, Antoni Talarn i Francesc Sáinz, que acaben de publicar el llibre Relaciones, vivencias y psicopatología. Las bases relacionales del sufrimiento mental excesivo (Herder).

Segons l’informe del Centre Reina Sofia sobre maltractament infantil, publicat el 2011 a partir de dades del 2006, un 4,25% de criatures d’entre 8 i 17 anys han estat maltractades per la família. Mundialment, segons dades de l’Unicef, es creu que entre 500 i 1.500 milions d’infants han estat sotmesos a un tipus de violència o maltractament. El tipus més freqüent és el físic (60%), negligència (37%), psicològic (18%) i abús sexual (5%).

Com a psicòloga, Anna Rigat treballa amb infants que arriben al centre de desenvolupament infantil i atenció precoç on treballa perquè tenen dificultats d’aprenentatge, perquè estan tristos, nerviosos o perquè tenen enuresi nocturna. “Al llibre expliquem que sovint totes aquestes dificultats no s’han de relacionar amb cap malaltia i, per tant, tampoc amb cap medicament”, expliquen Rigat, Talarn i Sáinz. “La psiquiatria actual està dominada per la bioquímica i a les criatures els fa més mal que bé”, sostenen.

Aturar-se i reflexionar

Per tot plegat, els autors demanen als pares que s’aturin, que pensin què estan fent bé i què no amb els seus fills. “És molt còmode l’enfocament biomèdic, que et dóna una solució ràpida a un problema”, però sovint pensant què va bé i què no, quin problema tenim i com el podem treballar des de casa, la dificultat desapareix.

Esclar que cal no ser ingenus. “El patiment mental és inherent a la vida, perquè per créixer s’ha d’arribar a noves fites, i de vegades costa aconseguir-les perquè hi ha unes normes i uns límits per respectar”. Ara bé, Anna Rigat, Antoni Talarn i Francesc Sáinz consideren que el patiment mental és excessiu si es compleixen tres criteris: freqüència, intensitat i durada. I és aquí quan cal aturar-se i reflexionar seriosament sobre com s’està actuant.

I sobretot, continuen explicant els autors, “cal recuperar el sentit comú, perquè la psiquiatria i la biomèdica l’estan col·lapsant, i quan una criatura està trista perquè li ha nascut un germà, no cal medicar, sinó que ha de fer un petit dol, perquè ha de recol·locar-se a la família”.

L’amor com a base

D’altra banda, Carme Thió, autora dels llibres M’agrada la família que m’ha tocat. Educar els fills en positiu (Eumo) i Entre pares i fills (Barcanova), explica que el fonament perquè una criatura neixi mentalment sana és l’amor. A partir d’aquí, la família hi ha d’establir una relació basada en la confiança, el respecte mutu, l’alegria i el bon humor. “El benestar que dóna sentir-se apreciat i saber-se important per als altres dóna força i ganes de viure i d’aprendre”.

Les persones neixen amb capacitat per aprendre, però el procés és complex, perquè parteixen de zero i perquè es requereix un esforç ingent per capir-ho tot. “Tot plegat és possible quan l’infant té la confiança dels altres sobre les seves capacitats, i aquesta confiança es basarà en un benestar físic i psíquic que el farà créixer sa i feliç”, continua explicant Carme Thió.

Així doncs, existeix la fórmula màgica perquè les criatures creixin felices. “Per recordar-la, jo dic que són les tres A: l’afecte, l’autonomia i l’autoritat”. De les tres, Thió s’atura especialment en la primera, l’afecte, que pot semblar de sentit comú, però que la psicòloga detalla amb tots els ets i uts. Afecte vol dir confiança, respecte i dedicació d’un temps, perquè “si s’estima molt però no estem mai amb ells serà molt difícil que les criatures se sàpiguen i se sentin estimades”. Per contra, si la família hi és, però constantment renya els infants, la imatge que es faran dels pares serà negativa i també quedarà perjudicada la d’ells mateixos.

I si no, posem com a exemple una anècdota que recorda Carme Thió: “Un dia, una criatura em va confessar que els seus pares no l’estimaven de veritat perquè no els agradava res del que ella feia i, per això, la renyaven constantment”. És normal aquesta associació, creu Thió, perquè els infants pensen que si no fan res bé no agraden als pares, i això els resta força per enfrontar-se al món i a les dificultats que s’hi puguin trobar.

“Malauradament -assegura Thió- nosaltres som d’una cultura molt negativa, del tipus «les coses s’han de fer i pobre de tu que no les facis». La cultura de l’elogi no és gaire nostra, però les famílies l’han d’adquirir, perquè les criatures, i els adults, la necessiten”. En canvi, “les criatures necessiten el mirall per sentir-se bé, per notar el benestar innat que produeix el fet de fer bé les coses”. I tot plegat, amb uns límits que la família ha de marcar, perquè els límits seran l’orientació perquè aprenguin què està bé i què no; què està ben considerat i què no ho està. “Si no hi ha límits, la criatura creix amoral, i no sap què està bé i què està malament”. I just això és el que podria causar-li inseguretat, conclou Carme Thió.