Volcà en erupció
El primer de fer-ho va ser Shrek. Mai li podré agrair prou la porta que em va obrir per poder gaudir com cal una pel·lícula infantil. I és que fins a l’aparició del monstre verd els pobres pares ens havíem d’empassar tot de pel·lícules bledes amb unes ulleres 3D que ens queien i ens feien mal de cap per a la resta del dia. Per si això no fos prou, mentre assistíem a l’enèsima història carrinclona amb animals parladors, a la sala del costat posaven aquella pel·lícula en blanc i negre del Jim Jarmusch que encara no havíem vist i que mai no veuríem.
Per sort, entre les ments pensants dels guionistes algú va adonar-se que una picada d’ull adulta de tant en tant seria ben rebuda entre els acompanyants adults dels nens cinèfils. I, efectivament, encara recordo l’esclat de felicitat que vaig sentir quan la princesa Fiona va atacar els dolents mentre sonava la Immigrant song, de Led Zeppelin. Des de llavors tothom es va apuntar a la moda i de sobte veure cinema infantil ja no era una llauna. Els pingüins de Madagascar enlairaven la seva nau posant un cartutx amb el More than a feeling, de Boston, i el ruc de Shrek tancava els crèdits repassant una de les millors cançons de Sly and the Family Stone.
Acostumat, doncs, a aquestes pinzellades pop musicals no vaig tenir cap inconvenient a acompanyar el meu nen a veure l’última de Pixar, aquest Al revés de la qual m’havien parlat tan bé. Encara tenia el bon regust de boca de Toy Story i sobretot d’ Up, i per tant res no podia fallar. Però sí, sí que va fallar i de quina manera! I és que, entre crispeta i crispeta, ens van engaltar una successió d’anuncis més llarga que el nas de Pinocchio. Passaven els minuts i allò no s’acabava mai, anuncis i més anuncis tots dirigits cap a la canalla, plens de nens rossos saltant en càmera lenta. Vint-i-cinc minuts més tard per fi començava la pel·li. Però no, amics, no ho era. El que em van plantar va ser un curtmetratge de regal. Un volcà que viu sol i enyora algú amb qui compartir la vida. El motiu de la seva soledat estava claríssim: no parava de cantar la que us asseguro que és la pitjor cançó que mai he sentit en una pel·lícula infantil. Quin horror! Em va saber greu pel nen, però quan el volcà va cantar-la per quarta vegada el meu cervell va entrar en erupció i vaig decidir llençar les ulleres 3D i fotre el camp. Ja m’explicareu si la pel·li és bona o no. Jo no penso esbrinar-ho.
