“T’has de permetre equivocar-te”

Les meves filles són dues nenes que m’han vingut a salvar.

És maco això que dius.

En algun moment de la vida jo havia perdut l’horitzó. La meva feina com a periodista és molt intensa, de moltes hores, de fer tota mena d’horaris i d’haver de demostrar coses contínuament. I elles m’han equilibrat. No he perdut les ganes de treballar i de passar-m’ho bé a la feina, però m’han aportat la capacitat de fer el mateix en menys temps i dedicant espai a casa. I aquest era un equilibri que jo abans era incapaç de trobar tota sola. Per tant, ara visc millor i per això dic que m’han salvat.

Mmm.

Crec que ara tinc un cervell multitasca. Cada embaràs, més que fer-me perdre neurones -que és el que se sol dir-, m’ha fet créixer un braç. Ara tinc més braços. Ara arribo a tot arreu amb la mateixa intensitat, i de tot arreu m’alimento. Crec que he evolucionat com a dona i com a periodista. Elles em fan millor persona i millor periodista. Abans tenia per una banda la vida personal i per una altra la vida professional. Les meves filles m’han unificat. Ja no faig percentatges. Ara sóc una.

Què no t’ha resultat fàcil?

Ser mare m’ha abocat a molts abismes perquè hi ha alguns esquemes que se m’han trencat. Hi havia coses que volia fer d’una manera però que la realitat m’acabava tirant per terra. Com a generació no tenim gaires referents. De la mateixa manera que sovint no saps si t’has de casar, amb els fills sovint tampoc saps què fer. El que funciona és l’assaig-error. Per tant, és important que et permetis equivocar-te.

Quina mena de filla vas ser?

Sóc la petita de cinc germans. Casa meva era una festa. Amb la germana gran em porto quinze anys. Els meus pares eren grans. De fet, vaig tenir com dues mares, i no puc reproduir el mateix esquema. Sovint no em serveix de gran cosa preguntar-me què faria la mare. Així que m’he d’inventar com a mare. Però vull dir una cosa...

Endavant.

Esperono a tothom a tenir fills ben aviat. Que ningú no s’esperi massa. Jo estic molt contenta de saber que tindré un recorregut llarg amb les meves filles.

Bé, imagina’t les teves filles amb vint anys.

Uau! Costa d’imaginar. Per això et dic que no hi ha referents. Mira, contínuament m’estic preguntant “Avui què toca? ¿Ser mare dolenta? ¿Ser mare feliç? ¿Ser mare consentidora?” Cada dia pot ser diferent i cal anar improvisant. Tot i que també m’agrada el punt de ser conscient de les coses.

Quina mena de mare diries que ets?

Com a Mireia sempre he sigut caòtica. És un caos que m’ha funcionat bé, però quan tens fills el caos no és bo. Calen unes rutines, cal un cert ordre i trobo que cal intentar fer les coses des de la ment. Aquest canvi cap a la racionalitat m’ha resultat molt agradable.

Però tard o d’hora potser acabaràs sent caòtica. I ja està bé ser pares tal com som, oi? Si no pretenem ser amics o parelles perfectes, per què hem de ser pares perfectes?

Tens raó. De fet, a mi m’agrada molt quan poso música i la meva filla comença a saltar i em ve a buscar, perquè jo sóc així. La música ens uneix molt, ens allibera i desinhibeix. M’agrada cantar i ballar pel menjador. I trobo que això és una manera de viure. M’encanta quan ballem juntes.

Explica’m un bon costum.

Hi va haver una època que, per les presses o pel que fos, havia perdut el costum de fer un petó al matí a la meva parella. I un dia la meva filla em va preguntar: “¿Que no li fas un petó al papa?” Ara tenim el costum de fer una cadena de petons, ens petonegem cap a una banda i després cap a l’altra. Cal fer-se molts petons.