Salutacions cordials
Visc en un poble camuflat de barri urbà, en què puc caminar com si fos un espectre transparent encara que dugui un pentinat Mildred Roper i calci bambes platejades. I si ho vull puc fer-me visible i aturar-me a xerrar amb les persones que conec, que en el meu cas són moltes. Això últim els menors que tinc a càrrec ho porten fatal. I no ho entenc, perquè, en part, la culpa és seva.
Pares, mares, avis, amics...
Creuar el carrer Astúries (República de Gràcia) sense saludar un mínim de tres persones és una quimera. Els menors d'edat que tinc a càrrec que no es queixin: són tres, han anat a unes quantes escoles i ells, igual que la seva progenitora, també van equipats amb una ànima expansiva i social. O sigui, que tenen un munt d'amics que, al seu torn, tenen pares, mares, avis i àvies; adults amb qui els altres adults congeniem, fem amistat i, esclar, quan hi topem de morros, ens aturem a xerrar.
També passa que visc al barri dels meus ancestres. Una excentricitat que fa que, a banda dels amics fets a l'escola dels fills, també em creui amb la part de parentela que conformem l'irreductible nucli de graciencs de la família. Més gent amb qui xerrar. Però encara n'hi ha d'altres a qui saludo! Els amics personals i els que he anat fent gràcies a la meva feina itinerant i d'encàrrecs i projectes de curta durada, per exemple. Tots troben que el meu barri és un bon lloc per anar a fer un volt, per viure-hi, per... sí, per trobar-se i xerrar. I, per acabar, hi ha els botiguers. Gent a qui veus dia sí, dia també, i que, quan tens nens (torno a descarregar-me de culpa), encara et saluden més. Els menors d'edat que tinc a càrrec estan desesperats.
Mama, no t'aturis
La demanda me la fan quan tenen pressa per arribar a algun lloc i ja m'he aturat a saludar una persona. Llavors em supliquen que al pròxim saludat només li dediqui un cop de cap o, encara millor, l'ignori i li giri la cara. Així, amb una mica de sort, s'ofendrà i mai més voldrà tornar a saber res de mi. Però, en canvi, quan sóc jo qui té pressa i són ells els que han vist el seu amic a la placeta, o aquelles amigues badant davant l'aparador de la botiga de roba, les corredisses són olímpiques. I les estones de xerrar sobre el color de les gomes dels bràquets, les filigranes que es poden fer amb skates i patinets i les mil possibilitats de les escopetes de bales d'escuma són eternes.
De tota manera, les queixes i lamentacions són poc coherents amb el que després demanen. No volen que sigui tan sociable, però les revetlles de Sant Joan, els Cap d'Any i tants dissabtes i diumenges els volen passar envoltats de famílies amigues. I quan suggereixes de limitar el frenesí social es queixen sorollosament. En aquell moment, els acorralo i els recordo les escenetes al carrer, tibant-me la màniga de la jaqueta, arrossegant-me per tal d'allunyar-me de l'interlocutor de torn, que, oh casualitat, forma part d'una de les famílies amb les quals volen organitzar el sarau, i llavors callen. Però la meva dolça revenja és el grup d'amigues amb qui surto a sopar. Totes elles són mares a qui vaig conèixer a la llar d'infants quan hi duia la gran dels menors d'edat que tinc a càrrec. I, en lloc dels fills, les úniques que hem mantingut una relació continuada som nosaltres. Molt de tant en tant marxem de cap de setmana i ho fem soles, sense fills ni parelles. I què fem aquell cap de setmana, a banda de riure pels descosits? Doncs, evidentment, xerrar, xerrar i xerrar.
