LAURA PINYOL

Part natural: amb plena consciència

Després de dècades en què triar l'opció d'un part natural -ja fos a l'hospital o a casa- podia semblar, fins i tot, una decisió una mica irresponsable, cada vegada hi ha més dones que opten per viure un part en la seva plenitud, amb la mínima intervenció possible, però amb totes les garanties sanitàries

Hi deu haver hagut moltes dones que al llarg del seu embaràs han pensat allò d'"Estic embarassada, no estic malalta" davant alguns dels estrictes protocols de seguiment del període de gestació i la informació rebuda sobre el desenvolupament d'un part. Paraules com episiotomia , anestèsia epidural , oxitocina i cesària ressonen en una embarassada com a si el part hagués de ser una patologia i no estrictament un procés fisiològic. Durant dècades, la incorporació de la tecnologia en perinatologia ha aconseguit el propòsit de fer minvar la mortalitat tant neonatal com materna, però els estàndards sovint han acabat presentant protocols d'excessiva medicalització i intervencionisme en el part.

Durant anys, els avenços científics han aportat seguretat i han combatut el dolor en el part. Parir sense anestèsia en un centre hospitalari era molt qüestionat i l'alternativa de parir a casa o en cases de naixements era una decisió molt minoritària i, sovint, les dones que escollien aquesta via rebien serioses reprimendes dels professionals de la salut o de l'entorn social més immediat. Però, de mica en mica, les coses canvien i cada vegada hi ha més dones que opten per viure un part en la seva plenitud, amb la mínima intervenció possible i amb totes les garanties sanitàries.

L'any 2007 el departament de Salut va posar en marxa el Protocol per a l'assistència natural al part normal per recollir la demanda social d'una atenció més personalitzada que tingués en compte la privacitat i el tracte afectiu respecte a la dona i la seva parella. Fins aleshores, només dos centres oferien un entorn adequat per a parts d'aquestes característiques. Dels més de 80.000 naixements de l'any 2006 només 600 van ser en aquestes condicions, és a dir, menys de l'1%. Però, en canvi, l'any 2011 -any del qual disposem de les últimes dades d'anàlisi- ja hi havia a Catalunya 32 centres adaptats i dels més de 79.000 parts que van produir-se, 4.742 van ser sense medicalitzar, gairebé el 6% del total. Les xifres són molt lluny dels estàndards d'altres països però el creixement és clarament a l'alça. Per exemple, l'any 2011 respecte al 2009, aquesta demanda va augmentar en un 125%.

Parir normal

"És una demanda de la societat el que canvia els protocols", explica la doctora Iolanda Canet, cap de ginecologia i obstetrícia del Parc Taulí, un dels centres pioners en l'aplicació del programa pilot. "Vol escoltar la dona i posar-la en el centre d'atenció i enfocar el part com un procés que ha de comptar amb la mínima intervenció", defensa, tot i que adverteix que els "canvis els ha de fer tota la societat, no es pot començar des dels hospitals". Preparar-se en els tallers de prepart, comentar i buscar suport en les llevadores de l'atenció primària -que són qui acostumen a fer el seguiment-, saber com combatre el dolor a través de massatges, de relaxació, de tenir llibertat de moviments i posicions, són bones recomanacions abans de decidir-se per un part natural. "No totes les dones voldran tenir-lo i tan lícita és una cosa com una altra", diu la doctora Canet, com tampoc "no totes les intervencions obstètriques són un mal, de vegades són totalment necessàries".

Els protocols, doncs, recullen aquesta voluntat de recuperar la naturalitat del part i vol donar més protagonisme als desitjos de la dona i la seva parella, respectant al màxim la seva intimitat i permetent-los participar activament en la presa de decisions. Per això és molt aconsellable elaborar un pla de naixement que especifiqui les peticions. En principi, si l'embaràs és considerat de baix risc, no hi hauria d'haver cap impediment per dur-lo a terme. Però sovint la complicitat no depèn tant dels manuals de funcionament com de l'empatia i el suport que prestin els professionals de la salut. Si bé en tots els centres sanitaris que actualment ofereixen aquesta opció el personal ha rebut la formació necessària, a vegades la predisposició i sensibilització de les llevadores o de l'equip mèdic marquen el destí de cada mare.

Això és el que li va passar a la Isabel Freixa, després d'un primer part amb mala experiència amb l'epidural: "Tolerava bé les contraccions i amb l'anestèsia vaig perdre el control de mi mateixa, em vaig sentir alienada, no em va agradar gens parir així". I aquest va ser "el motiu" perquè el segon part fos natural. Aquest motiu i el fet que la llevadora l'encoratgés a "parir normal, com s'havia fet tota la vida". "La segona vegada tenia tanta confiança en el meu cos i em sentia tan segura que me'n vaig anar a parir com si fos la cursa de la meva vida", diu la Isabel. I a la mateixa sala de dilatació de l'Hospital de Terrassa, amb l'ajuda únicament de dues llevadores i el Marc, va néixer la Julieta. El seu company també té bon record d'aquell moment. "No feia nosa" com en el quiròfan del primer part, i recorda sobretot "l'eufòria i el bon humor".

Però també hi ha vegades que el part natural es produeix perquè una no arriba a temps que li punxin l'anestèsia perquè el procés s'accelera ràpidament, com la Laia Sabaté: "A punt de parir la tercera criatura, quan vaig arribar a l'hospital ja no hi vaig ser a temps i va resultar l'excusa perfecta per atrevir-m'hi". En el seu cas, l'experiència dels dos parts anteriors, sense complicacions, li van permetre afrontar el tercer amb la màxima tranquil·litat.

Aquest no és el cas de l'Anna Maria, mare de tres fills, del primer a l'últim nascuts en parts naturals: "Amb el primer fill em vaig informar, i no descartava l'anestèsia", diu, però fet el treball de prepart, acompanyada d'una llevadora mot experimentada, es va "veure amb cor" de seguir tota sola endavant. El nen va néixer a la Clínica de Vic, i la nena, al cap de tres anys, a l'Hospital de Vic. Va canviar de centre, però no d'intenció, tot i que el tracte al centre no era "tan sensible al part respectat". L'Anna Maria tenia claríssim què volia i va trobar-se uns paràmetres més rígids. "Al final, però, la llevadora que em va assistir em va donar tota la llibertat que necessitava".

Entorn i temps

Molts hospitals han adequat sales més còmodes per al moment del part. Al Parc Taulí, per exemple, aprofitant que el 2009 van inaugurar instal·lacions, totes les sales de part es van adaptar perquè s'hi pogués dur a terme tot el procés, des de la dilatació fins a l'expulsió i el deslliurament. Però quines són les condicions òptimes per humanitzar una mica més aquests espais? És necessari disposar d'una sala on sigui possible fer la dilatació i el part sense haver-se de traslladar a un quiròfan. Normalment, la decoració és, per tant, més càlida i menys hospitalària, tot i que es troba en el mateix espai obstètric de l'hospital, i és possible rebaixar el nivell de la il·luminació, escoltar-hi música, moure-s'hi, fer servir aigua, dutxa o banyeres per esmorteir el dolor i millorar el confort. Això significa que la motorització del nadó es fa de manera intermitent i la dona pot escollir en quina posició parir, tant si utilitza una cadira articulada o una llitera com si no.

L'acompanyant en aquests casos també té un paper més lluït que en els parts convencionals. S'espera que la parella no faci només d'espectador sinó que se la convida a col·laborar en el treball de part fent massatges, subjectant la dona en les contraccions o just en el moment del naixement.

Nou mesos per decidir

Moltes dones associen el part amb el dolor. Notar dolor. Sentir dolor. Certament, el dolor és inherent a aquest procés tan natural, tot i que el cos posa en marxa tot de mecanismes per combatre'l. La generació d'oxitocina, durant les diverses fases prèvies, combat el dolor de les contraccions. Per això és tan important l'entorn, perquè un dels pitjors llocs per fer-ho és un quiròfan, amb molta llum i envoltats de gent, amb un ambient que afavoreixi el nerviosisme i, en conseqüència, la segregació d'adrenalina, que combat l'efecte estimulant de l'oxitocina. El mateix passa amb la posició: estirada en una llitera és més dificultós per a la dona que fer-ho en postures que s'ajudin de la força de la gravetat.

Un part natural no busca intensificar el sofriment ni abandonar la dona en aquest moment tan important de la seva vida, sinó tot el contrari: acompanyar-la, evitar les intervencions si no són estrictament necessàries -com les episiotomies (la incisió que es fa en el perineu per ampliar l'obertura vaginal) o la injecció intravenosa d'oxitocina sintètica- i deixar que tot faci el seu curs.

Sovint hi ha moltes mares que s'ho proposen i canvien d'opinió. "No és cap fracàs -afirma amb rotunditat la doctora Canet-; si no s'hi arriba, no passa res". A vegades el part s'allarga durant hores i no avança tan de pressa com es voldria, o la situació es complica; en aquests casos ser en un hospital permet actuar ràpidament.