Així fa de pare

“No pots veure morir un fill”

Daniel Vázquez Sallés és escriptor, periodista i pare del Daniel i el Marc, de 14 i 4 anys. És autor de ‘Si levantara la cabeza’ (Destino) i ‘Recuerdos sin retorno. Para Manuel Vázquez Montalbán’ (Península), una carta al pare on li fa totes les preguntes que no li va poder fer

“No pots veure morir un fill” / FOTO: RUTH MARIGOT Zoom

El meu pare no feia mai petons però al Daniel n’hi feia. Abans de marxar a Austràlia el vaig veure fotut i li vaig demanar que m’acompanyés a buscar el nen a l’escola. Ho va fer i recordo que quan va sortir el seu nét el va mirar amb una melangia molt estranya. Em va fer la impressió que hi havia alguna cosa que no acabava d’anar bé.

Com així va ser.

Sí, va ser l’últim cop que el va veure. El meu pare ja no va tornar d’Austràlia. La seva maleta era plena de coses per al nen: coales de peluix i coses així. El meu fill gran té records de l’avi, el petit no. Haurà de conèixer el seu avi a través dels llibres.

Tu has sigut fill únic.

I no he volgut el mateix per als meus fills perquè quan ets fill únic tots els dimonis familiars te’ls quedes tu. He tingut dos fills però amb dos divorcis i el petit viu a Madrid. Ara bé, a l’hora d’educar-los, he volgut copiar la generositat del meu pare. No sabia renyar a temps. Això ho havia de fer ma mare. No en tinc cap queixa, d’ell. Els escriptors som gent estranya i sovint la família ens molesta. Escriure et permet anar a un món imaginari i els fills t’obliguen a tocar de peus a terra.

L’experiència amb el fill petit és dura.

El petit va néixer molt malalt i vaig estar un any i mig vivint a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Aquests últims quatre anys han estat demolidors. T’has d’acostumar a viure amb la idea que el teu fill pot morir l’endemà. Pots veure morir un pare però no estem fets per veure morir un fill.

Què li passa al Marc?

No respira quan dorm, és una malaltia neurològica. Du una traqueotomia i quan ha de dormir cal connectar-lo a una màquina. Els nens són molt més forts del que imaginem. El meu fill és una bèstia de viure, un supervivent. Ha sobreviscut a tot.

Heu viscut moments durs.

Quan tenia tres mesos i mig, jo li estava donant el biberó una matinada i, de sobte, el nen es va posar molt rígid, va quedar corbat sobre les meves cames i va quedar mort als meus braços. No respirava. El vaig agafar. Me’l vaig endur a la seva habitació i em vaig preguntar què havia de fer amb el nen. Són aquells pensaments que et passen pel cap i que has de resoldre en segons. Li vaig començar a fer un boca a boca i un massatge cardíac i després d’una estona vaig veure una espurna en els seus ulls. Vaig seguir i seguir i finalment el nen va tornar.

Uf.

Hi ha un viatge brutal. A mi allò em va canviar. He acabat en mans d’un psiquiatre. I passa una cosa. Durant el dia tens un nen normal i afectuós. I a la nit es transforma i tens una mena de nen robot que viu connectat a una màquina. Sense la màquina no viuria. És com tenir dos fills diferents. És una sensació molt estranya. És com si el nen no fos teu.

Què vols dir?

És com si el nen fos fill de la màquina. És com una pel·lícula de ciència-ficció. No hi ha ningú que tingui aquesta malaltia que tingui més de 30 anys.

Parla’m del gran.

Du tot el sentiment per dins. No fa petons. El primer me’l va fer quan tenia set anys i em vaig emocionar. En canvi, al germà petit se’l menja a petons. Que el petit marxés a viure a Madrid va ser dur per a ell. Ara necessita espai i jo l’emprenyo. Els divendres sempre anàvem junts al cine i ara vol anar-hi amb els amics. Cal deixar-li certa llibertat, que senti que es fa gran.

El petit és a Madrid.

Una setmana al mes me n’hi vaig a viure. Sóc millor pare amb ell del que ho vaig ser amb el gran. Llavors era molt Peter Pan. He madurat. El Marc és un heroi. M’ha ensenyat què vol dir estimar la vida. I aprendre-ho als 50 anys és una gran lliçó.