Criatures 08/02/2014

Mig any unides, dos de separades

La Marta i la Núria Feliu van néixer siameses

Trinitat Gilbert
5 min

L a Meritxell Feliu passeja feliç amb les seves filles, ara bessones; quan van néixer, siameses. N'agafa una de cada mà i somriu, somriu i somriu. "¿Saps que a l'Hospital Vall d'Hebron ja m'han donat l'alta del pediatre de prematurs?". El 27 de febrer del 2012, aviat farà dos anys, les germanes entraven al quiròfan per sotmetre's a la separació, perquè havien nascut enganxades per la zona abdominal. Tenien 6 mesos i també els quilos necessaris quan van començar una nova vida, desunides. "L'operació va durar set hores!", recorden la Meritxell i la seva mare, l'àvia, la Puri.

La conversa flueix i ens remuntem a l'origen de tot plegat. La Meritxell tenia 31 anys quan va tenir un embaràs natural. A la primera ecografia, és a dir a la setmana 12 de l'embaràs, el ginecòleg li anunciava que estava embarassada de bessones univitel·lines, perquè compartien placenta. I, tot seguit, li assegurava que eren siameses, perquè veia que estaven unides per l'abdomen. "Jo ho vaig veure també amb els meus ulls, i em vaig quedar esglaiada", recorda la Meritxell. La primera pregunta que va formular: "Això és normal?"

La Puri animava la filla a tirar endavant amb l'embaràs però buscant els millors metges. "Ara que tinc perspectiva per analitzar-ho, veig que el meu paper no va ser gens fàcil, perquè jo li deia que tot aniria bé, que tingués confiança, però, esclar, era la meva intuïció; i si m'equivocava?", reflexiona l'àvia. El 22 de març del 2011 la Meritxell es visitava per primera vegada a la consulta de la doctora Elena Carreras, cap del Servei d'Obstetrícia i Medicina de la Reproducció de l'Hospital Vall d'Hebron.

"Em va dir que era una patologia greu, que el més important era el meu benestar i que si estava determinada a continuar endavant, amb tots els riscos que em plantejaven, calia un seguiment exhaustiu", cosa que volia dir consulta mèdica cada dues setmanes. I així va anar fent cada 15 dies. La Meritxell afirma que arribava un moment, quan els metges li plantejaven els perills de l'embaràs i del que vindria després, que desconnectava. "N'hi havia tants, que no hauria estat positiva si me'ls hagués escoltat atentament".

La Meritxell estava segura del seu embaràs, i aquesta determinació anava bé per a l'equip de metges. "Això sí, em deien que no comprés i no preparés res per a les nenes". Els va fer cas, però l'embaràs "va resultar estrany", perquè la Meritxell no es podia fer gaires il·lusions. "De vegades pensava que acabaria tenint filles; d'altres tenia l'esperança que si no totes dues, doncs una". El millor era no pensar-hi gaire. I tampoc no explicar-ho a ningú.

Prudència

"Vaig decidir no fer-ho saber, perquè en la primera ecografia, quan em van dir que eren siameses, ho vaig comentar a una amiga, i vaig notar que em mirava com un bitxo estrany, em volia tocar la panxa, com si fos una història de l'altre món tot plegat". Com que no li va agradar la reacció, i va pensar que altres persones actuarien igual, va reservar el pronòstic per a ella i la família.

Als 7 mesos de gestació, els metges li deien que havien de fer néixer les siameses perquè hi havia risc de ruptura uterina de la mare. Ara ho explica la doctora Elena Carreras: "Les siameses estaven situades a la panxa de la Meritxell en forma d'H, per això hi havia un risc important per a la mare". Normalment, els bessons univitel·lins estan un més amunt i l'altre més avall, però les siameses no.

El 10 d'agost naixien la Marta i la Núria gràcies a la cesària que practicaven les doctores Sílvia Arévalo i Carlota Rodó, i fins al cap de dues setmanes la Meritxell no les agafava en braços. Quan per primera vegada ja les va abraçar, perquè ja eren a planta, els metges li deien que els donaven l'alta. Feien 3 quilos de pes, i els metges descartaven la intervenció quirúrgica perquè eren massa petites. "El nostre objectiu era fer una única operació, que ho resolgués tot de cop", diu Elena Carreras. "Necessitàvem que els creixés la pell, per això vam valorar que era millor esperar-nos fins que la Marta i la Núria tinguessin 6 mesos", continua explicant la doctora Carreras.

La Meritxell, mare ja de siameses, va començar una nova vida. Si a un nadó ja no saps com agafar-lo, "imagina't agafar-ne dues, que estan enganxades per l'abdomen!" Vestir-les era una odissea! Al final, se n'anava sortint, perquè la sort va ser que van néixer a l'estiu, quan menys roba es necessita. Al cotxet, que feia servir -el més ample que hi ha al mercat-, les passejava amb un llençolet per sobre. "I procurava que ningú no s'hi fixés ni les toqués", diu la Meritxell. Sembla molt taxatiu, però les badoqueries que la gent fa amb un nadó quan se'l troba pel carrer, amb unes siameses eren una exageració. A la mare no se li posaven bé, i ho evitava. El llençolet l'ajudava per amagar el que la gent volia mirar.

I arriba el dia

El dia 27 de febrer entraven al quiròfan. Mare i àvia es quedaven a la sala d'espera amb els pensaments més positius possibles. Només n'hi va haver un que els va passar pel cap quan van veure els metges: "Deuen saber fer una operació d'aquest tipus si són metges tan joves?"

I esclar que la sabien fer! "Al llarg de la meva carrera professional, n'he vist cinc casos, de siamesos", afirma la doctora Elena Carreras. L'operació va ser un treball d'equip amb el metge José Luis Peiró al capdavant. Sabien que la Marta i la Núria compartien la zona abdominal, que incloïa el fetge, però cada una de les nenes tenia el seu propi sistema excretor hepàtic. "La vesícula biliar i el drenatge de la bilis eren independents, de manera que sabíem que si separàvem un tros de fetge, les nenes tindrien una funció hepàtica i digestiva correctes, perquè el tros de fetge que els faltaria no impediria que la resta funcionés bé".

L'operació va anar molt bé. En aquest punt, el doctor Jose Luis Peiró, que actualment és el director del Centre Fetal de Cincinnati (EUA), recorda que van treballar amb dos quiròfans connectats i preparats alhora, perquè tan bon punt la Marta i la Núria estiguessin separades els equips es poguessin separar i estar per cada una de les criatures. "El moment clau va ser quan vam separar-les, perquè llavors cada un de nosaltres es va quedar amb una criatura als braços; i si havíem començat amb una única llitera, havíem de continuar amb dues".

En el postoperatori, a la UCI, l'evolució va ser bona. Ara bé, "les nenes ploraven i ploraven molt, malgrat que tot fos correcte", recorda la doctora Carreras. Va ser la mare, la Meritxell, que va intuir el motiu: "Totes dues han estat molts mesos juntes i ara es troben soles, per això ploren". Els metges van acostar les nenes i els plors van acabar. "A nosaltres no se'ns havia ocorregut, però la Meritxell ho va tenir clar", reconeixen.

Nova vida

Durant els sis primers mesos de vida, la Marta i la Núria estaven cara a cara tots els minuts del dia. Les esgarrapades d'una a l'altra eren habituals, però també el contacte físic. Les hores després de l'operació ho necessitaven, per això ploraven.

I els mesos següents també es continuaven necessitant. Es buscaven per estar juntes. I totes dues es calmaven l'una a l'altra. "La Núria acostumava a donar el seu xumet a la Marta, quan la sentia plorar".

Ara, gairebé dos anys després de l'operació, ja no és tan així. Totes dues comencen a mostrar la seva personalitat. La Marta és molt de la mare, dependent, li reclama els braços, mentre que la Núria és més autònoma, li agrada fer més la seva, i és la que dorm a casa de l'àvia alguna nit.

Totes dues saben que són germanes que quan van néixer estaven molt unides. "Els he mostrat vídeos de l'operació i dels primers mesos de vida, perquè els ho he volgut anar explicant", diu la Meritxell. "Són tan diferents de caràcter; qui diria que els 7 mesos fetals i els 6 primers de vida van estar enganxades!", riuen mare i àvia.

stats