Mare, ara on anem a viure?

De Barcelona a Hamburg (Alemanya), d'Hamburg a Pamplona, de Pamplona a Valladolid i de Valladolid a Barcelona. El Max, la Júlia i el Teo, d'11, 10 i 8 anys, ja han viscut en quatre ciutats diferents, s'han hagut d'ajustar a noves rutines i tenen amics repartits per tot arreu. Són fills del porter suec d'handbol Tomas Svensson, exjugador blaugrana i actualment segon entrenador i entrenador de porters del Rhein-Neckar Löwen alemany. La feina del pare condiciona la vida de la família, però, de moment, a casa els Svensson els canvis agraden, i molt: "Fins i tot m'han arribat a preguntar: «I l'any vinent on anirem a viure?» -explica la Montse, la seva mare-. No ho vivim com una cosa negativa. Traslladar-nos a una nova ciutat significa viure una nova aventura. Aquest ha estat el missatge que els hem fet arribar, i segurament per això les adaptacions mai han estat traumàtiques", afegeix.

Els viatges de la família van començar l'any 2002, quan el fill gran, el Max, tenia només sis mesos: "Les relacions amb el FC Barcelona s'havien acabat i ens van plantejar l'opció de fitxar per l'Hamburg alemany. Al cap d'un mes d'arribar allà vaig saber que tornava a estar embarassada. Nou mesos després arribava la Júlia, i al cap d'un any i mig, el Teo!", diu. L'estada a Hamburg va durar tres anys, amb el Max a l'escola bressol, la Júlia tot just aprenent a caminar i el Teo amb pocs mesos: "El Max ho recorda mínimament. Sí que va començar a aprendre i parlar l'alemany, però ara ja ho ha perdut".

Sense ni passar per Barcelona, el 2005 la família va deixar Hamburg per fitxar pel Portland San Antonio, de Pamplona, una ciutat on van viure durant quatre anys: "Van ser uns anys físicament durs per a mi. El gran anava a l'escola, la mitjana a l'escola bressol i el petit s'estava amb mi a casa. Recordo cada matí sortir amb tots tres al carrer, cotxets amunt i avall, el fred de primera hora... Buf! L'inici va ser complicat, però a poc a poc ens vam anar situant", recorda la Montse.

I quan la vida a Pamplona rutllava d'allò més bé va arribar un cop dur per a tots, i el canvi més dràstic. El juny del 2009 i per sorpresa el club va decidir que no renovava el contracte del jugador amb l'argument que no confiaven en el seu genoll: "Vam passar la pitjor setmana que hem viscut fins ara perquè des del gener ens havien assegurat la continuïtat. Per sort, el fitxatge pel Club Balonmano Valladolid va ser ràpid i vam poder reaccionar", explica. Sense tenir-ho previst, en un parell de mesos la família es va haver de traslladar a la ciutat castellana, fer la mudança i buscar noves escoles perquè al setembre el Max, la Júlia i el Teo poguessin començar el curs amb normalitat: "Els vam haver d'explicar que tornàvem a marxar i que, per tant, caldria fer nous amics, buscar noves activitats i viure en una altra casa. I tot i que no s'ho esperaven, un cop ens vam instal·lar a Valladolid hi vam estar fantàsticament!" Per apaivagar una mica el cop i perquè el comiat de Pamplona no fos tan dràstic, molts caps de setmana la Montse portava els nens a la ciutat navarresa perquè poguessin retrobar-se amb els amics i la vida que hi havien creat: "Allò els va ajudar a no trencar del tot el vincle mentre, a poc a poc, s'anaven habituant a una nova rutina".

I, al cap de quatre anys, el 2012, la família torna a Barcelona amb els tres fills ja grans i un munt d'experiències viscudes. "L'estada a Valladolid va anar tan bé que fins i tot m'hi vaig quedar un any sola amb els nens. El 2011 el Tomas ja va marxar a treballar al Rhein-Neckar Löwen alemany, però jo vaig preferir quedar-me allà i no marejar més els petits. Actualment veuen el pare una vegada cada quinze dies, i això els costa més de pair que no pas mudar-se amunt i avall", diu la Montse.

Trucs per fer-ho fàcil

Informar-se conjuntament del nou destí, explicar com serà el trasllat, acomiadar-se dels amics que han fet, fomentar la participació en tot el que puguin, generar un entorn familiar amb objectes, joguines o fotografies que coneguin i, sobretot, mantenir una actitud positiva són algunes recomanacions que poden ajudar els més petits a viure els trasllats amb confiança i seguretat: "Si a casa es mantenen sempre les mateixes rutines i els nens conserven una o més persones de referència (ja sigui la mare, una cangur, una àvia, etc.), al cap de tres o quatre mesos les coses haurien de rutllar soles", explica Regina Bayo-Borràs, membre de la junta de la secció de psicologia clínica del Col·legi de Psicòlegs. "Si hi ha entrebancs i els nens no s'adapten al nou lloc caldria detectar per què passa: si és el canvi d'idioma, els nous horaris, la dificultat per trobar noves amistats, etcètera. I aquests entrebancs cal resoldre'ls com més aviat millor, perquè si no provocarem que s'aïlli i es tanqui en ell mateix", afegeix.

Fixem-nos en el cas del Rafael Soriano. És ministre conseller de l'ambaixada espanyola a Dublín (Irlanda) i pare d'un nen i una nena que ja han viscut en tres ciutats del món: Madrid, Córdoba (Argentina) i, ara, Dublín. Encara que a casa seva la professió diplomàtica s'entengui com una cosa natural, és conscient que canviar de residència sempre té un component traumàtic: "Fins i tot els adults ho vivim amb una barreja confusa d'il·lusió, expectatives i estrès", explica. Per això, a l'hora d'escollir, sempre busca destinacions que, segons explica, combinin equilibradament el vessant professional amb el familiar: "Si ens hem de decantar per algun d'aquests dos aspectes, que sigui sempre el benestar de la família el que s'imposi", apunta.

Per fer més fàcil l'arribada a un nou país, segons Rafael Soriano, és fonamental que l'actitud dels pares sigui positiva, "perquè és la que els nens segueixen i imiten". L'aterratge, explica, ha de ser ràpid per poder establir una rutina diària: "Abans d'arribar a la nova destinació cal tenir resoltes necessitats bàsiques, com l'escola i la casa. El trasllat ha de durar poc temps i els petits han de sentir-se còmodes a la nova casa, amb les seves joguines i els objectes que més s'estimen", apunta.

Donar-los seguretat

"Si durant els primers tres anys de vida un nen viu una situació familiar estable se sentirà amb prou forces emocionals i psicològiques per afrontar nous canvis", explica Bayo-Borràs. I per tal que se senti segur és important que en aquest recorregut tingui els mateixos referents, ja sigui de persones que coneix i estima com d'objectes personals.

En el cas de la família Svensson, la mare ha estat la figura que ha acompanyat els fills en tot el que havien de fer: "Sempre he tingut clar que fóssim on fóssim jo havia de ser amb ells. Saben que la mare sempre hi és, i això els dóna confiança", diu la Montse. Pel que fa a joguines, recorda: "El Teo sempre arrossegava un nino i un coixí. La Júlia un coixí, i el gran, el Max, mai ha necessitat res en especial".

Que la mare hagi estat un referent que ha facilitat els canvis de domicili també passava a casa dels Perpiñá-Robert. La feina del pare, el Fernando, exdiplomàtic amb 45 anys d'experiència i un total de tretze trasllats per Europa, els Estats Units i l'Amèrica Llatina, va condicionar enormement la vida dels quatre fills: "Sempre els deixava escollir entre tres opcions i marxàvem on volia la majoria -explica el pare-. Que la mare sempre fos amb ells ho va fer tot més fàcil", reconeix.

Nens singulars

Si els canvis es fan bé, poden ser beneficiosos per a les criatures. I la pregunta que alguns es fan és si els nens acostumats a conviure amb entorns i cultures diverses són més oberts que la resta. Segons Regina Bayo-Borràs això no és una regla de tres perquè dependrà de la personalitat de cada criatura, però sí que, a diferència d'altres nens, tenen una "riquesa que els pot ser molt útil en un futur", explica. En el cas de la Montse, ella no els considera "més madurs" pel fet d'haver anat canviant de casa i entorn, però confessa: "Tenen la percepció que hi ha més món a banda de Barcelona. S'adapten a les situacions i afronten els canvis sense por".