De totes les coses que t'has d'empassar un cop el teu fill entra en el món escolar dubto que n'hi hagi cap de tan empipadora com l'assistència obligada a les festes d'aniversari. No, no em refereixo a les dels teus familiars, que també tenen el seu què, si no a les festes d'aniversari dels companys de classe del teu infantó. Es tracta d'aquests saraus que es munten en llocs impossibles de trobar i on tots els pares es passen l'estona fent veure que estan encantats de la vida empassant-se un entrepà de pa Bimbo amb formatge ressec a glops de Fanta i intentant no mirar com el seu fill i els seus companys fan oposicions a desnucar-se llançant-se sense parar des d'un inflable gegant.
Sí, les festes d'aniversari són un pal, tots ho sabem, i ho tenim tan clar que arriba un punt que quan un nen de la classe et dóna en mà la invitació amb la mateixa cara que aquell del tricicle d' El resplandor, la impressió que tens és que en el fons t'hi estan convidant per tornar-te la putada d'haver-los fet anar a la teva. I aquí és on arriba el meu cas particular. Perquè el meu fill estimat va arribar al món a principis de setembre i això fa que en teoria no tingui festa d'aniversari. I dic en teoria perquè acabat el primer any d'escola la meva dona i jo vam decidir que això no era just, que vint-i-tres tardes de xiquiparc cada any no podien quedar impunes així com així. Llavors vam tenir la idea brillant de planificar la nostra revenja: l'aniversari postís. Es tractava de muntar la nostra festa d'aniversari just la setmana abans d'iniciar el curs escolar. Dit i fet, mentre enviàvem els mails explicant que el nostre nen havia insistit tant a tenir també la seva festa que no havíem tingut més remei que muntar-la, gairebé sentíem els renecs dels pobres pares. Sí, va ser un pla perfecte. El que no ens esperàvem, però, és que aquesta celebració tocaperes esdevingués cada any, sense voler-ho, en una espècie de festa de retrobament dels nens després de dos mesos i mig de no veure's.
Un èxit, tu. I fins i tot gosaria dir que els pares també s'ho passen bé observant com els nens s'abracen i es retroben i mostren una complicitat única i especial, d'aquelles que sols els que porten un grapat d'anys compartint pupitre poden tenir. O potser no. Potser només ho noto jo i els pares em maleeixen com en tots els altres aniversaris. Millor. Amb una mica de sort, enguany ja no em conviden.
