Isadora Duncan

Isadora Duncan / BAIN NEW SERVICE Zoom

Si hi ha una artista a qui la infància va influir de manera determinant en la seva expressió artística és Isadora Duncan. La ballarina que va rebel·lar-se contra la dansa acadèmica, que va canviar les puntes i els vestits pesants per la lleugeresa d'una túnica i els peus descalços, havia après de ben petita a qüestionar i contradir les normes establertes. La seva mare la va educar en la llibertat i el desordre, l'idealisme més exagerat i, per damunt de tot, el culte a l'art en totes les seves expressions.

Els pares d'Isadora Duncan s'havien separat poc després del seu naixement i ella va créixer sota la protecció i la influència de la seva mare i dels seus tres germans grans: l'Elisabeth, l'Augustin i el Raymond. El record més estimat d'Isadora Duncan, quan evocava els seus primers anys, eren les vetllades artístiques que la seva mare organitzava al menjador de casa. La mare tocava el piano, els germans recitaven versos i la petita Isadora els contemplava admirada. Quan era adulta solia dir que cap de les festes espectaculars a les quals havia assistit sent una ballarina coneguda arreu del món no es podia comparar amb aquelles reunions familiars.

El primer trauma infantil de la Isadora es va produir quan la nena va anar a escola per primera vegada, amb cinc anys, i va sentir-se diferent de la resta de criatures. Ella, que estava acostumada al caos i a la llibertat, va suportar amb dificultat el rígid ordre del sistema escolar. Quan sonava la campana que donava les classes per finalitzades, la nena corria a la platja de la badia de San Francisco, a prop de casa seva, i passava l'estona contemplant el mar. "De la contemplació de les ones -va escriure ja adulta- quan era una nena em va venir la primera idea de la dansa. Tractava de seguir el seu moviment i ballar al seu ritme". Pocs anys després de l'ingrés a l'escola, la petita Isadora va viure la segona experiència traumàtica de la seva curta vida. Un dia, sense previ avís, la Isadora va obrir la porta de casa i, al seu davant, s'hi va trobar un home que assegurava que era el seu pare. Charles Duncan havia desaparegut de la vida de la seva dona i dels seus fills vuit anys enrere i, tot d'una, pretenia recuperar la relació amb els fills, especialment amb la més petita, a qui anomenava Pug, perquè deia que tenia el nasarró axatat com els gossos d'aquest nom. La Isadora va passar la tarda amb el seu pare i va quedar encisada per aquell home atractiu, elegant i afectuós. Però l'endemà, quan ell va repetir la visita, la seva mare va intervenir per tallar aquesta relació incipient. La Isadora va tornar a perdre aquell pare que tot just acabava de descobrir.

Poc després, la Dora va inscriure la seva filla en una escola de dansa clàssica, on la Isadora es va rebel·lar immediatament en contra de les sabatilles de puntes amb el contundent argument : "Ningú no camina de puntetes!" I es va estimar més col·laborar en l'espectacle que estaven muntant els seus germans. La petita companyia fins i tot va ser contractada per a una petita gira per la Costa Oest. La Isadora en va tenir prou per decidir el seu futur.