Isabel Allende
La infància feliç és un mite, escriu Isabel Allende al seu llibre de memòries Mi país inventado . I sap de què parla. El seu petit món va partir-se en bocins quan ella només tenia tres anys i de la pitjor manera possible. El seu pare, el diplomàtic Tomás Allende (cosí germà del president assassinat, Salvador Allende), feia d'ambaixador xilè al Perú. Vivia amb la seva dona, Francisca Llona, a Lima, i en el breu període de temps que van estar junts van tenir tres fills: la Isabel i els seus germans, el Juan i el Francisco.
Amb la canalla molt petita, Tomás va desaparèixer un dia de casa sense donar gaires explicacions. Faltaven pocs dies per al tercer aniversari de la seva filla, que ha reconegut que va ser la primera gran pèrdua de la seva vida, cosa que la marcaria definitivament com a persona i com a escriptora. "Hi ha tants nens abandonats als meus llibres que podria obrir un orfenat", diu. La seva mare es va quedar sola, amb tres criatures petites, en un país estranger. No tenia diners ni estava preparada per guanyar-se la vida i, en aquestes circumstàncies, no li quedava altre remei que tornar a casa dels pares i demanar-los ajuda.
Així que la infantesa d'Isabel Allende va tenir com a escenari la casa dels seus avis materns. L'àvia era una dona que creia en els esperits, era clarivident i practicava la telepatia. Va ser, com deveu haver deduït els que l'hàgiu llegit, el model que va servir a Allende per crear el personatge de Clara del Valle a la seva primera novel·la, La casa de los espíritus . En canvi, la casa que va recrear a la novel·la no era on ella va passar els seus primers anys sinó l'anterior casa dels seus avis -on havia nascut la seva mare-, una casa molt gran i molt vella que el seu avi recordava constantment. Aquest avi era un basc fort i tossut com una mula, que va educar la Isabel en la disciplina i li va despertar la passió per les històries. Segons recorda l'escriptora, l'home s'havia llegit la Bíblia sencera diverses vegades i l' Enciclopèdia britànica de la A a la Z.
Allende explica que sempre va voler ser escriptora. Segons la seva mare, tot just havia après a parlar que ja torturava els seus germans petits amb històries interminables. Tot i així, no es dedicaria professionalment a la literatura fins després de fer quaranta anys. Després d'un període de melangia, la mare de la Isabel es va tornar a casar. El segon marit de la Francisca també era diplomàtic, cosa que va significar per a la família haver-lo de seguir al seu destí professional al Líban.
Com que al cap de poc temps aquest país va començar a viure un clima extrem de violència, la Isabel i els seus germans van tornar a Xile, una altra vegada a casa dels avis. La futura escriptora tenia aleshores quinze anys i tots els complexos propis de l'adolescència. No tenia gaire èxit entre els nois. Ja d'adulta ho va justificar dient que li va costar anys aprendre a fer-se la tonta perquè els homes se sentissin superiors i li fessin cas, i confessava que, com que temia no trobar mai marit, es va enganxar al primer noi que li va fer cas. S'hi va acabar casant amb dinou anys.
e
