Hem d’educar tots els fills igual?

Es una frase que tots els pares han sentit dir alguna vegada a altres pares: “Els hem educat igual a tots, i han sortit diferents”. La frase vol dir que han transmès els mateixos valors als fills, però “la manera de fer-ho ha estat diferent perquè les criatures són diferents i perquè la relació que hi mantenim també ho és”, explica Carme Thió, autora dels llibres M’agrada la família que m’ha tocat. Educar els fills en positiu (Eumo) i Entre pares i fills (Barcanova).

L’educació és interactiva, per tant, “no hi ha pitjor injustícia que tractar igual persones diferents”, continua Thió. Els pares saben, perquè coneixen en profunditat els seus fills, que a alguns els han d’empènyer i a d’altres els han de frenar. “D’aquí la dificultat d’educar, perquè el que serveix per a un no va bé per a l’altre, per tant els pares s’han de reinventar constantment per aconseguir el mateix objectiu final”.

Així doncs, els criteris educatius d’uns pares seran els mateixos per a tots els fills, però la manera de fer-los arribar és diferent. Quins haurien de ser els criteris? Doncs els valors. Per Thió, “els valors de les relacions interpersonals (respecte, amabilitat, confiança) són molt importants, perquè si tenim unes relacions humanes positives, segur que ens sentirem millor a la vida”. “També els hem d’ensenyar a ser tolerants, perquè així tindran més garanties de ser feliços, perquè sabran esperar i respectar les dificultats dels altres”. Per descomptat, cal afegir-hi també els valors personals, com l’autonomia, la tenacitat, la voluntat, l’esforç, que fan créixer en coneixements i autogestió.

Tracte singular

La Montse Milian, mare de l’Eloi (11 anys) i del Blai (7), té clar que els seus fills són diferents i, per tant, mira de tractar-los com creu que necessita cada un. “Des del naixement del Blai em vaig adonar que ja tenia un comportament diferent com a nadó respecte del seu germà”. L’Eloi reclamava més atenció, mentre que el Blai era més pacient. L’Eloi passa les hores fent construccions amb el Lego, inventant i aprenent tot de coses noves, mentre que el Blai prefereix les activitats artístiques, com ballar i cantar. A les extraescolars, esclar, no coincideixen, perquè l’Eloi fa robòtica i gimnàstica esportiva, mentre que el Blai fa dansa i manualitats, i abans coral. Dit això, els pares els formen a tots dos en valors comuns, com ara el fet de saber-se comportar bé a tot arreu, l’honestedat, el respecte, l’esforç.

De fet, l’astrologia xinesa, de la qual la Montse és consultora i experta, l’ha ajudat molt per entendre que als seus fills els cal que se’ls tracti segons el seu caràcter. “Amb les coordenades vitals de cada criatura, que són les de l’any de naixement, dia, hora i lloc, l’astrologia xinesa explica l’essència i la vida de la persona”. De manera que és una eina més per als pares per saber gestionar el comportament dels fills. “Per exemple, si amb les coordenades vitals la criatura necessita aigua (un dels 5 elements amb què treballa aquesta disciplina) per equilibrar la seva vida, voldrà dir que ha de potenciar les activitats comunicatives; si els predomina metall voldrà dir que són persones combatives, que voldran sempre arreglar les injustícies”. Com a astròloga, la Montse Milian assegura que ella només fa càlculs matemàtics i els interpreta seguint una tradició que té més de 3.000 anys i que pot ajudar molt els pares per entendre bé com són els fills. “Les criatures estan connectades amb la seva essència, però l’entorn, i de vegades també l’educació, els pot fer allunyar de la seva manera de ser. Per això hi ha persones que quan arriben als 40 anys diuen que volen canviar perquè no estan fent el que els hauria agradat fer”.

Per la seva banda, el pedagog Carles Parellada respon a la pregunta “Hem de tractar els fills igual?” amb una altra interrogació: “¿Mirem els fills de la mateixa manera?” La resposta és políticament incorrecta: “No els mirem igual, per molts motius, sempre inconscients d’entrada, i sense cap intenció que això els pugui trasbalsar. Fem veure que els mirem igual, volem fer-los creure que és així, però en realitat les criatures ho noten, i com més intentem el contrari, més se’ns nota”.

Dit això, el pedagog reprèn la pregunta inicial, i diu: “Eduquem diferent perquè acompanyem cada criatura des d’un lloc especial en funció de les seves necessitats i de les seves competències”. Per això, Parellada opina que no es tractaria de posar l’èmfasi en el valor de la igualtat, sinó en la riquesa de la singularitat.

Mapa propi

El professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona (UB) Enric Prats afirma que “tothom intenta educar tots els seus fills de la mateixa manera, perquè se suposa que partim d’un mateix esquema o mapa de valors i principis, que fa que l’educació de normes i actituds, per exemple, sigui idèntica”. Però a la pràctica no és així: “Els pares canvien (potser sense notar-ho) i les condicions del context també (aquests canvis són més evidents). Això potser és més clar quan hi ha molta distància cronològica entre els fills, i segurament també hi ha més diferència segons el sexe dels fills. ¿Eduquem igual fills i filles?”, pregunta el professor Enric Prats.

El psiquiatre Ramon Andreu, autor del llibre El GPS secreto de nuestra mente (Octaedro), també sosté que els pares han d’introduir variants en la manera de tractar les criatures. “El que li pot anar bé a un a l’altre no, i per això els pares han de saber què és el millor per a cadascú”. “Per exemple -continua explicant el psiquiatre-, hi ha fills que viuen l’aproximació constant dels pares com una invasió, com un control i, per això, es poden rebotar, mentre que un altre fill, germà del primer, pot reclamar aquesta atenció dels pares perquè la necessita”.

Finalment, el psicòleg Manuel Fernández Antón, autor del llibre El arte de educar con sentido común (Oniro), reconeix que hi ha criatures que s’eduquen soles, quasi sense intervenció dels pares, i d’altres que necessiten molta energia educativa, i que esgoten. Tant per a uns com per als altres, el psicòleg parla al llibre de l’amor incondicional, que vol dir que els pares els han d’estimar per sobre de tot, sense demanar res a canvi.

En resum, i en paraules de Carme Thió, psicòloga especialitzada en educació, “educar és difícil justament per la singularitat constant que caracteritza l’educació, perquè el que serveix per a un fill no serveix per a l’altre”. I, per tant, no hi ha mai cap manual que serveixi per a totes les criatures.