XAVIER TEDÓ

Esport, la millor rehabilitació

L’Hospital Sant Joan de Déu promou la pràctica esportiva entre els infants amb discapacitat

Esport, la millor rehabilitació / FOTOS: HSJD / I. REQUENA Zoom

L’Eder i el seu germà, l’Aketza, van néixer prematurament a les 26 setmanes de gestació. L’avançament del part va provocar una paràlisi cerebral a l’Eder que li afecta la mobilitat de les extremitats del costat esquerre, el que es denomina com a hemiparèsia lateral esquerra. La seva és una vida de superació. A més de la tenacitat dels seus pares, que s’han esmerçat perquè la discapacitat no fos un obstacle que el seu fill no pogués superar per oferir-li una vida com la de qualsevol nen de la seva edat: “No li hem impedit mai res, sempre l’hem animat a intentar-ho. El «no puc» no té cabuda en els nostres plans. Si no pot fer una cosa busquem una alternativa, el límit depèn de cada nen, de la seva discapacitat, personalitat o il·lusió. Els metges i els fisioterapeutes sempre han destacat la força de voluntat de l’Eder”, explica Iñaki Requena, el seu pare.

Tant ell com la seva dona, l’Esther, han vist en l’esport el millor mitjà perquè s’oblidés de la patologia: “Simplement ho ha de fer diferent. Quan al parc algun nen li preguntava perquè caminava malament, nosaltres li responíem: «No camina malament, camina diferent»”. El seu germà bessó ha sigut el millor estímul: “Veure un nen igual que ell fent una cosa era un incentiu perquè ell també ho provés”.

Quan li van plantejar jugar a futbol amb altres nens discapacitats, l’Eder els va respondre que no per por de caure, per vergonya. Tot i així, passat l’estiu es va presentar al camp i ja fa tres anys que juga al Futbol Sala Castelldefels, que competeix amb set equips més de Catalunya en l’única competició d’àmbit estatal que existeix per a nens amb discapacitat: “Quan va marcar el primer gol en un partit oficial era la viva imatge de la felicitat, un gol que era de tots els que no li van permetre que es rendís”, assenyala el seu pare, que encara s’emociona quan ho explica. I és que amb sis anys el va voler apuntar al club on jugava el seu germà i el coordinador del futbol base li va dir que l’objectiu de l’escola era nodrir de jugadors el primer equip i que no tenia sentit que hi jugués: “Lluny de sentir-nos humiliats el que vam sentir és pena pel que es perdrien els seus companys pels valors que aporten aquests nens. ¿Com et queixaràs que no ets titular o que jugues de defensa quan comparteixes vestidor amb un nen que només xutant sense caure ja és feliç?”.

El futbol sala no és l’únic esport que practica l’Eder. Juga a pàdel i a tenis de taula, va amb patinet, fa skate amb un longboard, ha fet rem olímpic i ha navegat en catamarà, fa bodyboard i ja s’està entrenant per surfejar, tot i que no es podrà posar dret sobre la taula. També va en bici: “Necessita ajuda per arrencar, aturar-se o pujar i baixar camins costeruts, així que jo vaig al seu costat corrent. M’he fet lesions als dos genolls, però me’ls tornaria a lesionar només per veure la cara de content que fa quan arriba a casa i explica els camins que ha recorregut”.

Poca oferta

Totes aquestes experiències han convertit l’Eder, que ja té tretze anys i que continua fent rehabilitació, en un apassionat de l’esport. És una empresa que requereix dedicació: “A l’escola els nens amb discapacitat no gaudeixen perquè sempre perden, no tenen opcions i es frustren, per aquest motiu és tan important l’esport adaptat, on poden explorar les seves capacitats i competir en igualtat de condicions; se’ls obre tot un món de noves sensacions”, explica el seu pare.

Malauradament, però, el cas de l’Eder és una excepció. Natàlia Rodríguez, metgessa rehabilitadora de l’Hospital Sant Joan de Déu, que fa deu anys que treballa en la recuperació funcional de nens amb malalties traumàtiques i oncòlogiques, ho confirma: “És una de les assignatures pendents. Sembla com si l’únic tractament que poguessin fer els nens amb discapacitat fos rehabilitació i és així en certs moments, però la pràctica de l’esport pot substituir la rehabilitació perquè treballes els mateixos conceptes, com ara la força, l’equilibri, la coordinació, la flexibilitat i el nivell d’autonomia”.

Amb la voluntat de promoure la pràctica d’activitat física entre els infants i adolescents que presenten una discapacitat física de naixement, l’Hospital Sant Joan de Déu, en col·laboració amb la Fundació Cruyff i la Fundació Isidre Esteve, van organitzar el 25 d’abril la I Jornada d’Esport Adaptat. Aquesta iniciativa va comptar amb una taula rodona amb diferents especialistes per sensibilitzar les famílies sobre la importància que aquests infants facin una activitat física, pels beneficis que comporta físicament i emocionalment, i sobretot pel que fa a l’autoestima.

Als espais oberts de l’hospital els nens amb discapacitat física van poder jugar a hoquei, esgrima, boccia (petanca), tenis de taula, bàsquet o anar en bicicleta per despertar el seu interès per alguna d’aquestes modalitats esportives. El principal repte que tenen aquests nens a l’hora de fer activitat física és que sovint no troben al seu entorn entitats que ofereixin activitats esportives adaptades, i els que en troben s’han de desplaçar fins i tot fora de la seva ciutat. Per orientar les famílies, l’Hospital Sant Joan de Déu va posar en marxa fa un parell d’anys, en col·laboració amb les escoles d’iniciació AFA (Activitat Física Adaptada) i la FCEDF (Federació Catalana d’Esport per a persones amb Discapacitat Física), un programa d’activitat física per als nens que ja han acabat la rehabilitació. Actualment hi participen una vintena d’infants, que poden fer un tast de diferents esports per veure quin s’adapta millor a les seves capacitats i gustos.

Por dels pares

Natàlia Rodríguez explica que sovint s’han de vèncer les reticències de les famílies perquè el fill acabi practicant algun esport: “Els pares tenen por, no saben d’entrada què pot fer el seu fill i també els fa por treure’l de l’ambient sanitari. La falta d’informació dels clubs o escoles que ofereixen esport adaptat és un altre dels obstacles amb què es troben, perquè no saben on trucar”. Aquí és on entren els monitors de l’AFA, que és qui va suggerir a l’hospital fer aquesta introducció a l’esport, que es realitza dos dies a la setmana en dos grups en funció de l’edat i del grau de discapacitat.

Jordi Sansabrià, un dels monitors dels tallers d’activitat física a l’hospital, apunta que l’origen del projecte neix del desconeixement dels pares pel que fa a l’oferta existent: “A les famílies no els arribava l’oferta d’esport adaptat, hi havia un dèficit que calia corregir, i el programa té aquesta missió”. L’objectiu és crear un planter que ajudi a normalitzar la pràctica esportiva entre aquest col·lectiu: “Com que no hi ha prou nens, n’hi ha que tenen deu anys que competeixen amb joves de vint, i l’oferta és escassa per la falta de professionals”. El tècnic de l’AFA apunta que l’objectiu d’aquests tallers és que siguin “una llançadora perquè saltin cap a altres clubs, que practiquin perquè després no es desmotivin jugant amb nois més grans”. “Que es treguin la mamitis de l’hospital, que fa que els malalts crònics no vulguin sortir d’allà”, afegeix.

Sansabrià afirma que les sessions conceben “l’esport com una eina i no com una finalitat”. “És una pràctica terapèutica amb objectius diferents en funció de la discapacitat del nano”, apunta. La metgessa de l’equip de rehabilitació de l’hospital lamenta que “l’esport adaptat estigui emmarcat en la competició i no en el lleure, i en quedin fora els nens afectats cognitivament i només hi puguin accedir els discapacitats físics”.

Fer el pas

La formació dels professions es converteix, segons Rodríguez, en una condició indispensable perquè tots els nens afectats per alguna patologia puguin practicar esport. A l’hora de triar l’esport més adient, l’Iñaki, el pare de l’Eder, considera que “els que poden valorar millor què pot fer un nen, quin esport s’adapta millor a les seves condicions, són els pares, juntament amb l’equip de professionals que els ajuda”. Ho corrobora Sansabrià, que sentencia que “el tipus de discapacitat determina l’esport que pugui fer”. “Si un nen té una limitació greu a les cames és complicat que pugui fer futbol”, afegeix. Rodríguez afirma que els casos més complexos són els de nanos que pateixen greus complicacions: “Hi ha nens que no encaixen en el bàsquet en cadira de rodes o en el tenis de taula i estem buscant alternatives”. En aquest sentit, el monitor explica que “l’hoquei en cadira de rodes elèctrica, la boccia o l’eslàlom, que és un circuit d’agilitat, són propostes adaptades als nens que han de fer front a grans discapacitats”.

Sigui l’esport que sigui, Sansabrià no dubta dels progressos que fan quan practiquen alguna mena d’activitat física: “A nivell de salut el canvi és espectacular, però el que més valoro és la motivació. Molts no havien fet mai esport i els encanta. Si amb la rehabilitació es podien saltar algun exercici, ara els he de fer seure perquè no pararien mai. Et comenten que és el millor dia de la setmana”. L’èxit de la iniciativa es constata amb la llista d’espera que hi ha. “Volem ampliar les hores de dedicació i ja tenim nous projectes pensats perquè l’oferta sigui tan àmplia com sigui possible”, anota la metgessa. El tècnic de l’AFA tampoc amaga la seva alegria: “Hem aconseguit que nanos que no sortien ara facin esport. Estem capgirant la seva realitat, perquè, desgraciadament, és més fàcil asseure’ls en una cadira que fer-los fer esport”.