Escoltar i sentir

Sempre quedo malament. Intento explicar-me amb tota la bona fe del món però noto que no em creuen. Els parlo de suors fredes, d’estómacs encongits que no admeten cap aliment sòlid i de palpitacions absurdes. Ells em contesten amables i atents dient que ho entenen perfectament, però sé que quan penjo el telèfon es miren incrèduls dient: “Però si només li hem demanat fer una xerrada o la presentació d’un llibre o el pregó d’un poble petit i deixat de la mà de Déu!” Què hi farem! Sé que pensen que són excuses de mal pagador, que no és possible que un home fet i dret i amb el cul pelat de sortir als escenaris pugui tenir pànic escènic.

És així i no hi puc fer més. Tant se val si faig respiracions o cinesiologia, l’atac de cangueli està immunitzat a totes les teràpies. Per això, quan em van dir d’anar a fer una xerrada a la Biblioteca Vapor Vell la meva reacció instintiva va ser contestar amb un altre no. Però llegint la proposta em va picar el cuquet, era molt llaminera. Es tractava de triar deu cançons que m’agraden i fer-ne una audició amb públic. Mare meva, com podia dir que no! O sigui que ja em veieu un dijous a la tarda embolicat amb nervis i palpitacions passejant pel barri de Sants cap a una biblioteca preciosa plena de llibres i vinils incunables exposats en una vitrina. Una hora més tard la sala es va omplir de gent desconeguda disposada a perdre una hora del seu temps.

Quan es van fer les set i mentre m’empassava la saliva van entrar de manera tímida un pare i un fill. Es van asseure a primera fila i tot seguit, amb la veu tremolosa, vaig començar. I va ser preciós i tota l’estona que vaig estar allà posant música no vaig parar de pensar que aquell home era un gran pare. No perquè portés el fill a veure’m a mi, sinó perquè estava regalant al seu fill una experiència gairebé perduda: escoltar cançons. Sí, ja sé que esteu pensant, que això ho fem tots. Però aquest dia em vaig adonar que no, que ja no ho fem mai. Que el que fem és posar música i deixar-la sonar mentre fem una altra cosa molt més important, com rentar plats o escriure un mail. I veient la cara atenta del nen no vaig poder evitar veure’l de més gran a casa seva davant uns altaveus, amb la caràtula a la mà, bevent-se les lletres i empassant-se les notes com quan jo era petit. I, per un moment, mentre ho pensava, vaig notar que m’havien passat els nervis.