Hi ha paraules que són horitzons. Fixeu-vos en pau , bondat i justícia . Hi ha persones i col·lectius que s'hi orienten però que no les assoleixen mai plenament. Amb la formació passa una cosa semblant. Ningú que tingui el cap mínimament ben moblat pensarà que ja està format per sempre. Per aquest motiu nosaltres preferim parlar de processos formatius que de formació . Ens agrada recordar-ho quan s'acosta l'època de les Escoles d'Estiu, una vella tradició que es renova cada any.
Les Escoles d'Estiu ajuden a constatar que la millora docent no s'aconsegueix sembrant arreu bones pràctiques . Per dir-ho clar: la pràctica no és transferible a cost zero. Un mestre porta el que sent, observa i intueix a l'aula d'una manera personal, és a dir, que ho fa passar pels filtres del que ja ha fet sempre. Si aquests filtres no es posen en crisi, es podrà imitar, però no engegar processos de millora fonamentats i perdurables. Els processos formatius són enemics de la conformació. Si no hi ha la capacitat de copsar el sentit de cada acció, només queda la recepta. I aquestes receptes tenen una vida curta. Ho hem vist amb l'avaluació inicial i formativa, amb la lletra de pal, amb els treballs per projectes, etc.
Una altra característica que tenen les Escoles d'Estiu és que potencien el debat sobre la situació de l'educació. Un debat que s'articula en el tema general , en què es connecten pedagogia i política, política i pedagogia. Desitjaríem que enguany aquest debat ajudés a establir les bases sobre com educar en un moment en què la confiança en les institucions i en el futur fa fallida. Diuen que el pitjor no és caure dins del pou, sinó l'absència, en plena caiguda, de llocs per agafar-se. Sembla clar que avui pertoca als mestres una tasca doble: la de mesurar l'abast de la caiguda i, al mateix temps, la de construir punts de suport per no estavellar-se.
