"Educar és insistir"

Abans de ser pare hi havia moltes coses que deia "Va, això ja ho faré demà". En canvi, quan tens fills petits ja no pots dir "Ja ho faré demà". Recordo dels primers mesos la sensació de posar-me les piles. A més, els fills són una prova important per a la parella. Al començament hi ha molta tensió, una tensió que no t'esperes i que genera el nadó perquè reclama decisions constants.

Costa trobar la distància justa.

Hi ha pares que s'impliquen molt en tot i pillen, com hi ha pares que passen de tot i també pillen. Els pares tenim un paper complicat perquè hi ha la percepció que la mare, en els primers mesos, du tot el pes i que el pare és com un auxiliar.

En publicitat se'n diria un runner

Sí, i a mesura que els nens es fan autònoms, les responsabilitats es reparteixen millor. Totes les etapes tenen el seu què. Alguna mena de conflicte sempre hi és. Per exemple, hi ha aquella etapa del no , que, en el cas dels meus fills, sembla que no s'acabi mai. A vegades li dic al gran: "És que em dius que no d'entrada, sense escoltar què et vull proposar". Els deu anys és una edat curiosa. L'altre dia vam anar junts al cine i l'única pel·lícula que podíem veure era la dels barrufets. Ell no hi volia entrar però en va sortir encantat.

Què has copiat dels pares?

No sóc conscient d'haver copiat res. Potser sí que tinc aquest punt de la meva mare de deixar fer. La meva parella fa un paper més executiu. No és un repartiment conscient, sinó que ha sorgit amb naturalitat. Ella és més estricta i tenir dos pares estrictes no podia ser, així que jo sóc més tranquil. Ara, també hi ha el perill que m'acusin de passar de tot. I no és cert. El que passa és que jo tinc la teoria de deixar que s'ho vagin trobant. Si el nen té fred, ja ens demanarà un jersei.

Què et resulta difícil?

Repetir les coses. Una frase habitual és "Quants cops t'he dit que..." Això m'esgota. Contínuament els has de dir com han de menjar o com s'han de comportar. La meva parella és molt més pacient. En canvi, jo no puc. Al Marc algun cop li he dit: "Porto des dels tres anys dient-te el mateix, no et cansa?" Però ja diuen que educar és insistir. Reconec que quan jo era petit també els costava fer-me fer coses.

No crec que als nostres pares els costés tant fer-nos obeir.

Abans hi havia un respecte més reverencial. Avui quedes sorprès de la confiança que tenen els nens per dir-te segons què. Es passen molt. Coses que mai no hauríem dit a un pare o a un adult. Per contra, jo faig moltes coses amb el meu fill que el meu pare no va fer mai amb mi: jugar a futbol, anar en bici o escoltar la mateixa música. De fet, a vegades fins i tot portem exactament el mateix tipus de roba: una samarreta, uns texans i unes Vans. Per tant, els fills et veuen més com un igual i creuen algunes línies que abans era impensable que poguessis creuar. Però, malgrat tot, crec que és millor ara. Ara veig que tot és més natural.

Tu et dediques a la música. En compartiu?

A casa hi ha música per parar un tren i intento que escolti, no ho sé, Nirvana. Però em ve amb coses que em posen els pèls de punta, suposo que per influència dels amics, coses com música electrollatina. Fins ara no ha tingut la disciplina per posar-se a estudiar un instrument. Jo tampoc no ho vaig fer i he estat autodidacte amb la guitarra, per això més que un músic em considero un escriptor de cançons. Ara, amb el Garage Band, d'Apple, ell també fa cançons i flipa. Li queden fantàstiques. Està bé que hi jugui i ja descobrirà més endavant que fer una cançó de veritat costa una mica més.